Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 14 de febrer de 2018

Isabel Benet: LES EXPLOTACIONS DE CARBÓ DELS VOLTANTS DE VALLCEBRE (III)

En el capítol anterior ens vam quedar al Pla de la Barraca des d’on podem accedir al Mirador de Vallcebre, portentós balcó sobre la conca de Vallcebre, al bellmig de la qual està situat aquest poble. El mirador es troba al final d’un passadís que travessa, gràcies a un parell de vistosos túnels, les roques de l’Esdavella.

El mirador de Vallcebre

El mas de Cal Borni al Pla de la Barraca


A l’entrada dels túnels, però, podem aturar-nos per observar un bon aflorament d’argiles bigarrades de la fàcies garumniana, adossades a un paquet de calcàries lacustres (de la formació Calcàries de Vallcebre) que en aquest punt estàn en posició quasi vertical degut al fet que ens trobem al flanc oest de la cubeta tectònica de Vallcebre, una estructura sinclinal complexa formada per la interferència de dos sistemes de plecs.

Aspecte de les argiles de la fàcies garumniana




Esquema de la interferència de plecs a la cubeta de Vallcebre

Al seu dia per aquests túnels travessaven la serra les vagonetes carregades del carbó que s’extreia a les mines Tumí i Maria gràcies a un telefèric, el qual fou un dels més importants que va funcionar a l’Alt Berguedà, tant per la seva llargada (prop de 7 Km) com per la complexitat tècnica que va comportar la seva construcció. Un plafó a l’entrada dels túnels ens recorda que aquesta obra d’enginyeria fou dissenyada en l’època de la segona república, però que les obres es van haver d’aturar durant la guerra.


Després del conflicte es van reemprendre les obres de construcció del telefèric, ja que per aquella època el transport amb camions era impossible donada la manca de carreteres per causa de la intrincada geografia d’aquesta zona. Així l’any 1944 es va inaugurar un primer tram fins a Can Griera i l’any 1946 aquest es va allargar fins al Collet on hi havia l’estació de tren.

Esquema del recorregut del telefèric de Vallcebre (extret de Els telefèrics de carbó)

El telefèric, que va funcionar fins l’any 1962, no necessitava cap motor ja que el fort pendent (700 m de desnivell) era suficient per mantenir-lo en marxa, però en canvi sí que necessitava un bon sistema de frenada. El cable era suportat per torres de fusta, algunes de gran alçada, les quals estaven subjectades a terra per unes bases de formigó.

A l’entrada dels túnels hi ha algunes fotografies de l’època, i és curiós observar com abans de perforar la serra es va optar per rebaixar la seva alçada amb un encaix a les roques, on s’hi va instal·lar una torre, però aquesta solució va resultar ser insuficient, donat el fort pendent en aquest punt, i per això, finalment, es van haver de fer els túnels. Aquesta osca oberta a la serra encara és prou visible avui dia. (fotos 10 11 12)

Exposició de fotografies a l'entrada del túnel


Estat actual de l'osca al damunt el túnel

Els més valents no poden abandonar aquest bell indret sense haver pujat a les escarpades Roques d’Empalomar, punt elevat des d’on s’albira, a ponent, una grandiosa vista dels sectors visitats de Fumanya, Tumí i coll de Pradell, tots ells al peu de la serra d’Ensija.

Vista panoràmica del vessant oriental de la serra d'Ensija

També hom pot anar pel camí d’accés a les cèlebres vies ferrades de Vallcebre des d’on, cap a llevant, es té una enlairada vista del poble i de l’esplanada on es troba l’entrada de la mina del Transversal Maria Teresa, on està prevista la propera parada.

Vista del poble de Vallcebre i el sector de la mina del Transversal

Per a accedir a la bocamina del Transversal Maria Teresa ens cal sortir del Pla de la Barraca per la carretera B-401 en direcció a Vallcebre. Poc abans d’arribar al poble, però, ens hem de desviar a la dreta uns metres per una pista de terra que ens deixa a la porta de les instal·lacions, just a l’entrada d’un pont de pedra.

Bocamina del Transversal Maria Teresa de Vallcebre

La mateixa mina en una foto d'època

Aquesta bocamina, avui dia tapiada, es va començar a obrir l’any 1953, però no va ser fins al 1955 que es va começar a extreure carbó. L’any 1958 es van electrificar les galeries i durant la dècada dels 60 es van construir pisos i un economat per als treballadors. Al 1973 una de les galeries es va comunicar amb la mina Sant Josep (sobre La Consolació) i durant els darrers anys per aquesta boca de Vallcebre s’extreia el carbó de la mina Sant Josep. Es dóna el cas que quan es va tancar la mina, l’any 1983, hi va haver un intent de cultivar-hi xampinyons en el seu interior.



Deixem la mina i continuem per la mateixa carretera en direcció al mirador de Cap Deig tot passant pel nucli de Vallcebre, poble situat a 1.100 m d’alçada i arraulit al voltant de l’església de Santa Maria. De l’antic temple, però, només resta dempeus el campanar de planta octogonal ja que l’edifici fou declarat en ruïna l’any 1991.


Continuem per la mateixa carretera que, abans d’iniciar la baixada, passa a frec del Mirador de Cap Deig on val la pena aturar-se a contemplar la vista de l’espectacular congost, dit La Forarada, per on s’obre pas el torrent de Vallcebre i on es va  excavar a la roca un camí que encara és transitable.

Mirador del Cap Deig



Camí de la Forardada

Des d’aquest mirador també es pot observar com el paquet de calcàries lacustres està en una posició gairebé horitzontal: ens trobem al flanc oriental de la cubeta de Vallcebre. També podem aprofitar per observar l’aspecte nodulós d’aquestes calcàries dipositades al fons d’un llac entre finals del Cretaci i inicis del Terciari. Des d’aquí també tenim enlairades vistes del petit nucli de Sant Julià de Fréixens, presidit per la seva església d’origen romànic.

Els cingles de Vallcebre des del Cap Deig



Aspecte de les calcàries lacustres de Vallcebre

Vista enlairada de Sant Julià de Frèixens

Continuem baixant fins que desemboquem a la B-400 que és la carretera d’accés a Saldes i al massís del Pedraforca. Nosaltres, però, anem a la dreta i en baixada tot creuant el torrent de Vallcebre per un pont sobre el congost de la Foradada. Poc després deixem a mà esquerra l’entrada del Camping el Berguedà i a mà dreta la carretera que passa per Sant Climent i el Jou on també va haver-hi explotacions de carbó en mines com la Milagros i la Durruti. Seguint endavant per aquesta carretera es tornaria de nou a la colònia de Sant Corneli, tancant així un cercle. Però si continuem recte avall per la carretera principal encara podem veure moltes altres coses interessants, una d’elles són les restes de l’estació del telefèric a Can Griera.


Base de ciment de l'estació de Griera

Aquesta estació se situa avui dia a tocar de la carretera B-400, a mà esquerra i uns metres més avall de l’entrada del camping. Es tracta d’una gran base de ciment on hi havia hagut les rodes i vies que giraven els cables del telefèric un angle de 143º. A tocar d’aquesta estació també es pot veure una de les bases de ciment on s’insertaven les torres de fusta que suportaven el cable. També hi ha un cobert de fusta molt antic que sembla tenir relació amb les instal·lacions mineres.

Base on s'insertaven les rodes pel gir del cable



Continuant uns metres avall per la carretera, surt una pista a mà esquerra que passa a frec del mas de Can Griera i, després de creuar el pont sobre el torrent de Vallcebre, s’arriba al que fou el descarregador situat a l’estació inferior del telefèric de l’Espà als Hostalets, dels qual ja en parlarem en una altra ocasió.

Descarregador dels Hostalets 

Aquí ens vam trobar amb la srta Virginia, ramadera de Cal Vers, qui molt amablement ens va conduir pels voltants de Cal Coix a la recerca del que en queda de l’antiga mina Vulcano, i l'única cosa clara que vam poder trobar, entre les terralleres, van ser les ruïnes de la barraca dels miners.

Restes de la cabana dels miners de la mina Vulcano

Continuant per la carretera B-400, i poc abans de desembocar a la C-16, a l’aiguabarreig del riu de Saldes al Llobregat, trobem a mà esquerra una agrupació d’edificis corresponents de la cimentera del Collet, al voltant de la qual també hi havia hagut mines com la del Castellot, Mas de Pey, Foradada, del Collet, i Torre de Foix.

Instal·lacions de la cimentera del Collet

Entrada de la mina del Collet en estat d'abandó

Aquesta fàbrica va començar a fabricar ciment l’any 1890 a partir de l’explotació de les calcàries del Cretaci superior, que aquí tenen una composició molt semblant a la del ciment Pòrtland. L’any 1940 José Olano, comte de Fígols, va comprar la fàbrica i va fundar l’empresa Cementos Collet SA, i es dóna el cas que aquesta mateixa empresa continua fabricant el ciment d’alta qualitat que s’utilitza en la construcció de la Sagrada Família. La particularitat és que aquí la pedra no s’extreu a cel obert, en forma de pedreres, sinó que s’explota de manera subterrània en forma de galeries.


Entrada de la mina Torre de Foix
on s'extreu la pedra per a fer ciment


Carbó amb closques de Corbicula laletana

Al Collet finalitzava el recorregut del telefèric de Vallcebre, però abans encara havia de superar la serra de les Cinglades, per la qual cosa es va haver de construir una pilona de 61 metres d’alçada (la més alta del recorregut) plantada al bell mig del curs del riu de Saldes; però com aquesta pilona va caure diverses vegades, finalment es va haver de perforar aquesta serra perquè el pendent de baixada cap al descarregador no fos tant pronunciat.


Antic edifici al Collet potser relacionat amb l'estació de tren

Aquí val la pena enfilar-se al proper turonet rocós, situat a l’aiguabarreig del riu de Saldes amb el Llobregat i perforat per la C-16, on es troben les restes del castell de Guardiola dels segles XII i XIII.


Restes d'un mur al castell de Guardiola


Una de les torres rodones del castell

De l’edifici, que va servir per vigilar el pas cap a l’alta conca del Llobregat, se’n conserven alguns murs de la torre quadrada que coronava el puig i també les restes de dues torres rodones i dos nivells de muralles. Avui dia s’hi estan fent obres d’excavació i consolidació. Des d’aquesta talaia es poden també veure les instal·lacions de la central hidroelèctrica de Guardiola, construïda a principis del segle XX , amb la força de la qual es van il·luminar les primeres mines de carbó a la colònia Sant Josep, i de la que ja en vam parlar en el primer capítol.


Central hidroelèctrica de Guardiola

Aquí finalitza aquest llarg tomb pels voltants dels cingles de Vallcebre, on hem pogut visitar els diversos sectors d'on es va extreure carbó, i donar un cop d’ull al que en resta de les instal·lacions relacionades amb aquesta explotació, les quals ja formen part del patrimoni i la història de l’Alt Berguedà. En el darrer capítol d'aquest repàs a les principals zones d'explotació del lignit, visitarem els sectors més occidentals de la conca carbonífera situats als peus de l’emblemàtic Pedraforca.

Bibliografia:

• Revista l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de l’accident de La Consolació, núm 126, 2015

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina, rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009

dimecres, 7 de febrer de 2018

Mn. Francesc Nicolau: PODRIA NO HAVER-HI NI MATÈRIA NI ENERGIA OBSCURES?

Es tracta de dues hipòtesis científiques que han aconseguit fa temps l’acceptació de la gran majoria dels físics, i per això us haig de comunicar una actualitat científica amb un raonament  que sembla  ben correcte i que posa en dubte l’existència d’aquestes «obscuritats».


Pel que fa a la matèria obscura, fou l’astrònom suís Fritz Zwicky qui en postulà la seva existència el 1933 per explicar el moviment de certes estrelles. El 1970 un altre físic, Vera Rubin, va mostrar amb càlculs precisos que l’existència d’aquesta matèria invisible explicava matemàticament el comportament en moviment i velocitat de certes estrelles, càlculs acollits com a ben correctes per a la comunitat científica i que motivaren una acceptació gairebé universal de la hipòtesi. Des d’aleshores s’han dedicat molts recursos a identificar-la tan a l’espai com a les profunditats de la Terra o a l’observatori del CERN. Llavors la gran majoria dels físics ja no dubtava de la seva existència real.

I no gaire més tard, per la seva banda, l’energia obscura es veié també com a única explicació del fet que l’expansió de l’univers s’estigui accelerant. I fins i tot el Premi Nobel de Física del 2011 s’atorgà als que donaren una explicació raonada a aquest fet i atribuint-lo a l’energia obscura.


Doncs bé, davant d’aquesta postura dels físics us haig de comunicar que ha sorgit una veu dissonant: un investigador de la Universitat de Ginebra, André Maeder, que acaba de publicar a la revista Astrophysical Journal un article on exposa que tots els fenòmens que s’addueixen per demostrar l’existència de la matèria i l’energia obscures es poden explicar prescindint d’aquestes entitats hipotètiques i invisibles.

No us puc explicar com desenvolupa el seu raonament aquest autor, però si que us puc dir que és seriós i correcte des d’un punt de vista científic i, curiosament, fa notar que la cosa ve del concepte d’invariant. Diu textualment: «En aquest model —es refereix al model expansionista del cosmos tingut per vàlid per tothom— hi ha una hipòtesi de partida que no s’ha tingut en compte, segons opinió meva. Em refereixo al concepte d’invariant: la invariància de l’espai buit, amb altres paraules l’espai i buit i les seves propietats no canvien després d’una dilatació o contracció» I aplicant això veu que s’han de modificar lleugerament els enunciats de les lleis tingudes per ben vàlides (gravitació, relativitat, mecànica quàntica) i en resulta que tots els fenòmens presentats com a deguts a la matèria o energia fosques tenen explicació senzilla, per la invariància de l’espai buit.

Ja no cal matèria obscura per explicar les velocitats de les galàxies, ni energia fosca per donar raó de l’acceleració de l’expansió còsmica. Nosaltres, però, no tenim prou competència per jutjar amb autoritat el que afirma aquest expert astrofísic. Em d’esperar qui en sàpiga més, i si el que es diu té acceptació, ja en sentirem a parlar.


dimarts, 30 de gener de 2018

Jorgina Jordà: PEDRERA DE SANT CORNELI

La Pedrera de Sant Corneli, també coneguda com a Pedrera de Can Saboia, està situada al municipi de Fogars de la Selva (Girona). Actualment, s’hi exploten leucogranits (roques formades per cristalls de quars, feldspats, plagiòclasis i biotita) per fabricar grava. Tot i així, l’indret es caracteritza per la presència de colades basàltiques d’un antic edifici volcànic, en les quals es pot admirar una bonica disjunció columnar. Per tot això, és un gran indret per a qui els hi agraden els minerals però també per a tots aquells que gaudeixen de la geologia en general.






Els minerals característics de la zona més cercats pels col·leccionistes, es troben a l'interior de vacuoles dins del basalt i són bàsicament, minerals del grup de les zeolites com phil·lipsita (molt ben cristal·litzada i fàcil de distingir amb la lupa), mesolita, natrolita i thomsonita, aquestes últimes molt més difícils de classificar a simple vista. A més de les citades zeolites també es poden trobar minerals com l’olivina, que a Sant Corneli és d'un color verd fosc intens o l’augita de color negre.


Phil·lipsita 
Calcita
Olivina
Més recentment, també s'han trobat cristalls aciculars d'aragonita en boniques cristal·litzacions radials de mida centimètrica, sovint, acompanyant les zeolites.





Aragonita
Destacar que aquest indret, és  també un mirador excel·lent ja que hi podem observar la falla per on passa la Tordera en el seu camí fins al mar.



No podia acabar aquesta crònica sense donar molt especialment les gràcies al company Josep Barnés, per haver realitzat les gestions amb el propietari de la pedrera, el Sr. Josep Camps, a qui també li donem les gràcies per haver-nos deixat accedir a l’explotació. No hem d'oblidar que aquesta pedrera es troba en explotació i està totalment prohibit accedir-hi sense autorització prèvia.

També cal destacar que el Sr. Josep Camps sempre ha tingut present la necessitat de preservar una part de la pedrera per les seves característiques geològiques excepcionals, cosa que cal reconèixer i remarcar efusivament.

Fotos: Agustí Asensi i Josep Barnés