Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 29 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: PLUTÓ, EL CINTURÓ DE KUIPER I EL NÚVOL D'OORT

Quarta  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 16 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Plutó és un autèntic planeta? Neptú, el vuitè planeta, té unes perturbacions a la seva òrbita i que les varen explicar com degudes a un novè planeta i que se situaria, segons els càlculs, a 77 unitats astronòmiques (u.a.) i gran com Júpiter. Clyde Tumbaugh, des de l’observatori Percival Lowell, el 18 de febrer de 1930, mirant al cel amb el telescopi es va trobar amb un piquet que es movia i que fou interpretat com a un planeta situat a unes 50 u.a. i de massa molt petita (després s’ha comprovat que era més petit que la nostra Lluna) i que fou anomenat Plutó.


Encara, però, hi ha qui pensa que existeix un planeta X. Plutó necessita de telescopi per a ser observat i no es pot veure a ull nu. El 1932, l’estonià Ernts Öpik va afirmar que dit planeta X, en realitat, es tractaria d’ un conjunt d’astres molts petits. Plutó es va  veure que no era com els altres planetes. Es trobava fora del pla de l’eclíptica i està a uns 20º d’inclinació respecte de dit pla. Els vuit planetes tenen òrbites quasi circulars, mentre que la de Plutó és molt el·líptica. El 1986 va passar més a prop del Sol que Neptú.


El nom de Plutó és un que es va buscar que coincidís amb les inicials del fundador de l’observatori Percival Lowell “PL”, i per això es va triar “PLutó” Com anècdota, aquells anys Walt Disney va crear un dels seus personatges, un gos, i l’anomenà igual.


El 1950 Jan Oort, holandès, va afirmar que per força hi havia d’haver més astres més enllà de Plutó, fet que explicaria l’existència dels cometes. Gerard Kuiper estudia en detall aquesta idea i finalment és acceptada per tothom. Però com que hi ha cometes que són periòdics (com ara Halley cada 75 anys), hi hauria d’haver un cinturó de cometes periòdics més proper d’un que altre que no ho són. El 1980, l’uruguaià Julio Fernández, en un article, demostra amb càlculs l’existència de dos cinturons de cometes.


Kenneth Edgeworth parla d’astres transneptunians. El 1992 es troben els primers astres més enllà de Plutó. Avui dia, se suposa que n’hi ha molts milers, però no arriben a la mida d’un planeta i que estan formats per glaç, com era el Sistema Solar quan es va formar. Els americans volgueren estudiar aquests astres enviant la nau New Horizons que va trigar 9 anys en arribar a Plutó. Abans que hi anés, ja s’havien trobat objectes que eren autèntics astres esfèrics. El primer fou el 2002 Quaoar, el 2004 Sedna, el 2005 Eris, Makemake i Haumea, esfèrics com Plutó.



Plutó té cinc satèl·lits. El primer, Caront, es va descobrir el 1979 i que era el 12% de la massa del planeta. Ara s’ha comprovat que formen un planeta doble i que Caront sempre mostra la mateixa cara a Plutó. El 2005 se li troben dos satèl·lits més Nyx i Hidra (inicials de New Horizons). El 2011 i 2012 detecten Kerberos i Styx (mons infernals Cerber i Estígia). Un cop va sortir de la Terra, la New Horizons va arribar a Mart, seguí cap el cinturó d’asteroides en direcció a Júpiter, després Urà i el 2013 arribà a Neptú. En aquell moment va prendre la fotografia més exacta de Caront. El 14 de juliol de 2015, a les 11 h 48 minuts  ja estava a la mínima proximitat de Plutó, 12.000 km de la seva superfície.


Va fer una munió de fotografies, les quals havien estat programades prèviament, observacions diverses i dades atmosfèriques. D’aquestes dades se n’han enviat durant setze mesos. Un cop passat Plutó  segueix la seva exploració a astres situats més enllà. A la superfície de Plutó hi ha com fluxos de gel. William McKinnon els ha interpretat com a glaceres de nitrogen i gas que forma llacs i oceans (a -210ºC). A sota hi hauria aigua glaçada amb regions remodificades. 

L’atmosfera és molt tènue i forma una mena d’halo, amb una capa poc densa de 50 km i altre encara menys densa fins a 300 km de la superfície. No es comprèn com una part el nord està glaçada i l’altra és gasosa. A la naturalesa cada vegada se li descobreixen fets que s’han d’estudiar més i que són obra de Déu. El gran misteri és perquè els satèl·lits i Plutó no s’assemblen gens entre ells. Les taques de la superfície de Plutó no se sap què són.


Tenia raó Oort en dir que hi ha astres més enllà del cinturó de Kuiper (que es troba a la distància que se suposa entre 30 i 200 u.a.). El cinturó de Kuiper s’acaba a l’anomenat “penya-segat”, però el núvol d’Oort comença més enllà i començaria a 200 u.a. i podria estendre’s fins a 2000 u.a. o més. El cinturó de Kuiper tindria forma toroïdal (és a dir, de pneumàtic), mentre que el núvol d’Oort seria esfèric. L’explicació de la seva existència seria que els astres que els componen són diferents.

Sedna, astre del cinturó de Kuiper, estaria molt lluny i potser, en realitat, seria un dels primers astres del núvol d’Oort. Recentment, se n’han trobat tres més que no tenen nom. La New Horizons ha de passar prop d’ells el 2018 i prop del 2014N59 segurament a principis de 2019. En realitat en aquesta zona hi ha poca densitat d’objectes, estan molt distanciats entre ells. Tots aquests astres giren en el sentit que ho fan els planetes.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

divendres, 24 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: SONDES ESPACIALS ENS HAN PROPORCIONAT NOUS CONEIXEMENTS DEL SISTEMA SOLAR

Tercera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 9 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

En aquesta conferència es donarà una idea molt genèrica de la gran quantitat de sondes espacials llençades a l’espai per a la investigació. Com es deia a la passada conferència, a Mart n’havien enviat 39. La NASA americana i la ESA europea són les dues principals agències que envien sondes. De vegades han treballat juntes en determinats projectes, però treballen separadament. Parlarem de deu sondes:

1)- Malgrat existir-ne d’anteriors, aquí començarem amb els Voyagers de la NASA. El primer fou llençat l’agost de 1977 i el segon al setembre del mateix any. El seu objectiu era arribar als confins del sistema solar. El primer va costar 250 milions de dòlars i el segon 815 milions. Els dos Voyager arribaren cap el 1990 a dits confins. Del segon es va perdre el contacte el 2010, però del primer encara es reben dades, i se li calcula una vida fins al 2025. La seva velocitat ara és d’uns 68.000 km/hora (trigarà uns 70.000 anys per arribar a l’estrella més propera).


2)- Es remarcable el telescopi espacial Hubble (anomenat així en honor de l’astrònom homònim) per la gran quantitat de fotografies d’alta qualitat enviades. Fou una col·laboració entre Amèrica i Europa i va costar 2.500 milions de dòlars el 1990. El 1993 s’hi va enviar una missió tripulada per tal de realitzar unes reparacions; i després en vingueren d’altres la darrera ha estat el 2009 per ampliar els aparells d’observació. Triga uns 95 minuts en donar una volta completa a la Terra.



3)- La sonda Cassini-Huygens fou creada per investigar els satèl·lits de Saturn (de Tità sobretot). La informació enviada serà tractada de manera específica en una futura conferència del proper cicle.

4)- La sonda Rosetta amb el seu mòdul Philae que es va fer per “aterrar” a la superfície d’un cometa. La Rosetta tenia uns 12 metres de llarg i pesava unes tres tones. L’any 2004 la van posar en òrbita i va trigar 10 anys en arribar des de la Terra al cometa 67/P Txurionov-Geranisenko. Un cometa és una bola de gel bruta, és a dir , que el seu component principal és aigua amb partícules sòlides. El significat de 67/P, és el de ser el cometa número 67 dels periòdics i d’aquí la lletra “P”. Està pràcticament gastat, amb molt poca aigua. Vist, sembla que haguessin xocat dos objectes, el que explicaria la seva forma de cacauet. A la seva part sòlida intervindrien compostos orgànics del carboni, com ara aminoàcids. Els cometes es troben en els anomenats cinturó de Kuiper i núvol d’Oort. De vegades s’inestabilitzen i cauen cap el Sol.


Perquè Philae “aterrés” és va calcular de manera molt precisa. Però, en caure, va rebotar dos cops, alguns amb una duració d’unes tres hores. Al lloc on va anar a parar estava a les fosques i el Sol no va proporcionar energia als aparells d’investigació, a més de quedar inclinada al damunt de dues de les seves tres potes. Al no rebre l’energia del Sol, en 53 hores s’esgotaren les seves bateries.


El mostratge que va realitzar encara no s’ha analitzat del tot. Segons les dades de Philae, l’aigua terrestre no és la mateixa que la dels cometes. Ha trobat molts compostos amb oxigen. També uns 18 pous a la seva superfície. La Rosetta ha anat orbitant i enviat nombroses imatges de detall. La seva missió ha durat un total de 12 anys. Finalment, s’ha estavellat a la superfície de 67/P, caient a una velocitat de 3 km/h, amb moltes fotografies i no gaire lluny de Philae.


5)- La sonda Messenger va ser la primera de la NASA per investigar Mercuri, planeta sense atmosfera, i veure el seu terra; també, estudiar el camp magnètic. Ha orbitat unes 5000 voltes i ha pres 54.000 fotografies, permetent el coneixement exhaustiu de la seva superfície. El dia mercurià  dura 176 dies terrestres, i gira al voltant del Sol en 98 dies, o sia, que l’any mercurià dura mig dia mercurià. La temperatura arriba als 700º C de cara al Sol, però la seva nit assoleix -300º C. El camp magnètic no arriba a 3 mil·lèsimes de gauss i està desplaçat del pol. Les planes mercurianes són d’origen volcànic, formades en els orígens  de la història del planeta. La temperatura original no va ser alta, ja que s’hi veuen metalls que s’han conservat de la manera que es troben si haguessin patit temperatures altíssimes. A la superfície també hi ha fondalades, també formades en el decurs del volcanisme.

6)- La “New Horizons” va costar 700 milions de dòlars. Va estudiar els quatre satel·lits que té Plutó a més de Caront, tots ells de molt petita mida.

7 i 8)- NASA i ESA van enviar altres telescopis. Hi ha astres que emeten ones calòriques en comptes de llum i aquest és el motiu d’observació d’aquests aparells posats en òrbita: el Kepler (americà) i el Herschel (europeu). Això permet observar estrelles i planetes molt allunyats. El Herschel va costar 300 milions d’euros, amb uns brillants resultats.


9)- La sonda Lisa-Pathfinder és una nau europea que es manté a l’anomenat punt de Lagrange. Des d’aquí pot detectar ones gravitacionals que es produeixen en xocar dos astres de gran massa.


10)- Osiris Rex, de la NASA, vol investigar l’asteroide Bennu. Va ser llençada el nou de setembre de 2016 i encara hi ha d’arribar, i no ho farà abans de 2020; desprès, tornaria a la Terra. Bennu va ser descobert fa pocs anys i té un diàmetre d’uns 500 metres. Podria passar molt a prop nostre cap el 2035 (si es desviés de l’òrbita calculada podria caure al damunt de la Terra).

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2017

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Saló Internacional de minerals, fòssils i joieria Expominer. El primer que he notat només arribar, és que segueix la pèrdua d'expositors. No obstant això, igual que la darrere edició, no m'ha defraudat, hi havia molta varietat per escollir. A més dels minerals, fòssils i bijuteria, també publicacions, aparells, microscopis, llums, estris per netejar i polir, etc.



Per començar, amb minerals de l’estranger, el bon material de la mina Stari Trg de la clàssica localitat de Trepca, Kosovo: calcita, esfalerita, pirita, pirrotina, boulangerita i, fins i tot, els menys freqüents fosfats com la vivianita. També vam poder veure bones morganites (varietat de beril), granats, dewindtita amb uranòfana i  grandidierita de Madagascar.


Abundant material, molt acolorit i estètic, de l'Índia: heulandita, fluorapofil·lita, okenita, prehnita, però entre el que s'havia de saber escollir, ja que quasi tots els exemplars, tenien algun toc. Sembla, la poca cura al moment d'extreure'ls o transportar-los és un problema molt estès i això recau negativament en la qualitat dels exemplars, tot i això destacaven alguna calcita molt transparent i algunes amb inclusions d'okenita. També hi havia material del Pakistan, amb un bon assortit de minerals alpins: anatasa, brookita de molt bona mida i també de les noves brucites grogues botrioïdals.


Vam poder gaudir de clàssics com alguna cornetita de la RD del Congo, rodocrosita de Sud-àfrica, vivianita de Crimea, o algun exemplar d’andorita de Bolívia en matriu, cosa molt difícil de trobar, kämmererita de Turquia, langita d'Eslovàquia, estilbita d'Islàndia...



Pel que fa a novetats hi havia les recentment vingudes de Munic i fins i tot alguna estrena; corkita amb plumbogummita de la mina Serra da Mina, Portugal; fluorapatita dins de nòduls de Prehnita, de l’àrea d’Imilchil, Marroc; jouravskita amb xonotlita de la mina N'Chwaning III, Sud-àfrica; lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic; escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marroc; roweita amb olshanskyïta, wurtzita i andradita de la mina Shijiangshan, Mongòlia Interior, Xina; or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia, i un llarg etcètera.



Lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic

Escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marr

Or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia
Es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, entre elles, una part, de la d'en Lluís Daunis, conegut col·leccionista i buscador barceloní, amb molts exemplars no exposats abans ni a Santa Maria de les Mines / Munic...  i ara per primera vegada a Catalunya amb diversos exemplars quars, albita, microclina i almandina, Viladrau; barites d'Osor, plata de la mina Balcoll de l'any 1928, quars amb clorita de Llavorsí i quarsos de Sallent de Gallego de mides XXL i que sens dubte van despertar molta admiració.

Barita, Osor, Girona

Plata de la mina Balcoll de l'any 1928
També hi havien exemplars de la poc coneguda col·lecció d'Alain Martaud, de la zona de La Unión on va treballar-hi molts anys.


De clàssics calia destacar alguns bons lots d'esfalerites d'Aliva, fluorites de Berbes, mimetita de Tharsis, un lot de Jacints de Compostela (varietat del quars) d'una altra localitat emblemàtica com es Xella, pirolusita amb romanechita de la mina Haiti, Llano del Beal, Múrcia... i unes menys vistes boleïtes de Cabo de Palos, Cartagena que van tenir molt d'èxit.



Pels amants del mineral català destacar els rútils de Tremp, escorodita de Prullans, arsenopirita del Pirineu lleidatà, acantita, galena, annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí, i les ja més conegudes i clàssiques, epidotes i axinites de Tremp, Lleida, microclina i quars de Sils, hidromagnesita, brucita, dipingita de Gualba o les anatases, fluorapatites i rútils i de la Val d'Aran.

Foto: Martí Rafel, Rútil, Tremp, Lleida.

                         
Només em resta donar les gràcies a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats d'aquesta nova edició d'Expominer i... fins a la propera!

Fotos:Agustí Asensi

dilluns, 13 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: INTERROGANTS PLANTEJATS PEL PLANETA MART: HI HAGUÉ VIDA?

Segona xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 2 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

La principal pregunta sobre si hi ha vida a Mart és contesta ara amb un no. Potser en el passat n’hi va haver de microscòpica. Han estat enviades 39 sondes i cadascuna ha costat centenars de milions de dòlars, i algunes més de mil milions. I el progrés en els coneixements ha estat minso.


Mart és el quart planeta del sistema solar en proximitat al Sol. Si la Terra té un promig de temperatura a la seva superfície de 20ºC, a Mart és molt més baix, de -20ºC. Està a una distància de nosaltres d’uns 78 milions de kilòmetres. S’assembla molt a la Terra. El seu dia és 57 minuts més llarg que el nostre, però el seu any dura el doble que el de la Terra. Les estacions són similars a les terrestres, ja que la inclinació d’ambdós planetes és semblant (24º Mart i 23º la Terra).


Des dels temps clàssics es pensava que hi havia habitants. El primer que va moure la qüestió modernament fou el P. Secchi a mitjan segle XIX, ja que li va semblar que a Mart hi havia unes canals. I Schiaparelli ho va divulgar des de l’observatori de Milà; interpretà que les canals eren de construcció humana. També ho va creure Percival Lowell (va donar la seva fortuna per que construïssin un observatori per estudiar Mart). El 1924 Antoniadi, amb el seu telescopi, veié que els canals eren una mera il·lusió òptica.


La iniciativa d’anar a explorar Mart fou dels russos, enviant les sondes Mars, posant-les en òrbita i fent-ne fotografies, malgrat que no hi hagué èxit fins a la Mars 3; en seguiren sis més fins a la Mars 9. Els americans també hi varen enviar una sèrie anomenada Mariner i que no va tenir èxit fins a la Mariner 4. La vall més important de Mart, porta el nom de “Marineris” en honor d’aquestes naus. El darrer, el Mariner 9, va fer-ne unes 7.900 fotografies i va poder fer el mapa de Mart amb molt de detall, certificant que no hi havia canals.


Després, el 1975, seguiren les Viking, per veure si hi havia vida. L’experiment amb detectors de vida que foren encarregats al nostre Prof. Joan Oró. Les naus que s’envien a Mart tenen el problema de l’amartizatge, ja que solen estrellar-se; per això se n’enviaren dues. Si les dues se salvaven, com així fou, podria fer-se una comparativa de resultats. Aquests foren en ambdós casos negatius en no detectar vida. Les reaccions químiques practicades resultaren negatives.


A continuació, el 1987, els russos prepararen el pla Phobos de dues sondes per veure també si hi havia vida, però ambdues varen fallar. Els americans enviaren la Phoenix el 2007. Les naus enviades a Mart triguen entre sis i vuit mesos en arribar-hi (a la Lluna són tres dies). Quan va amartitzar, va perforar el terra i va descobrir-hi aigua congelada. Va enviar dades des de març al novembre. El 2010 es va donar com perduda. Va evidenciar l’existència de compostos argilosos originats en presència d’aigua (a l’encreuament de dues valls fluvials).


El Curiosity de l’americana NASA hi arribà el 2014 (l’aparell per comprovar-ne la meteorologia fou fabricat a Espanya) encara funciona. Ha enviat 37.000 imatges i ha recorregut 1,6 km anuals. Si hi va haver vida, aquesta fou microscòpica i va ser fa mils de milions d’anys, però ara no n’hi ha ni rastre. Va aterrar a una planura d’un cràter anomenat Gale, antiga zona molt humida, amb roques argiloses a la confluència de dos antics rius. La composició del lloc, hauria estat apte per a la vida si el contingut de l’atmosfera hagués tingut prou oxigen. Sobre si pot haver vida humana sobre Mart, també s’ha de contestar que no, ni posant-hi oxigen, ja que hi falta la capa d’ozó.

S’han trobat emissions de gas metà, però el Curiosity no les ha pogut detectar. Podrien tenir un origen mineral o cometari. De tant en tant, per les escletxes, surten emissions d’aquest gas, en forma d’esclat brusc.


El 2015 es va enviar la sonda Maven per analitzar-ne l’atmosfera. El seu cost ha estat de 671 milions de dòlars. L’atmosfera de Mart és molt tènue i es pensa que s’ha perdut pel baix magnetisme del planeta en front dels vents solars, els quals la volatilitzaren, inclús part d’aigua de la superfície.

A algun lloc encara hi ha aigua líquida, encara que molt salina deguda als perclorats que hi contindria (el grau 0 Farenheit és la temperatura de congelació de l’aigua salina). Moltes qüestions plantejades encara no tenen resposta. Però sembla que l’aigua clara estaria congelada des de fa 3.500 milions d’anys.

Els europeus també tenen el projecte d’enviar-hi missions no tripulades. La primera, del 2016 no va tenir èxit, ja que la nau que havia d’explorar el sòl (anomenades Schiaparelli) es va estrellar en el moment de l’amartitzatge. La que estava prevista per al 2018 s’ha posposat fins al 2020

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dijous, 9 de novembre de 2017

Isabel Benet: GEOLOSKETCHERS AL PAPIOL

El primer diumenge de novembre vaig tenir el goig de participar a la IV Trobada de GeoloSketchers, un grup d’amants del dibuix naturalista a l’aire lliure. Aquest cop la trobada va tenir lloc a les cèlebres Escletxes del Papiol, les quals es troben dins un turó tabular situat a la part més alta d’aquest poble del Baix Llobregat que ha crescut a redós del seu castell medieval.

Vista del Papiol des de Les Escletxes

A les 10 del matí ens trobem a l’aparcament cinc dibuixants i dos acompanyants. Acte seguit, a l’esplanada central de Les Escletxes, el geòleg Isaac Camps, l’organitzador de la trobada, ens fa cinc cèntims sobre l’origen geològic de les citades escletxes, objectiu de les nostres futures “obres d’art”.

Entrem a Les Escletxes

A l'esplanada central rebem una breu explicació geològica

La història geològica d’aquest indret tan peculiar es remunta al Miocè inferior (fa uns 20 milions d’anys) qual al peu d’una de les falles que limiten el vessant nord de Collserola amb la fossa del Vallès-Penedès, s’hi va desenvolupar un ventall al·luvial. Quan aquest ventall va quedar cobert pel mar durant l’anomenada transgressió languiana (fa uns 15 milions d’anys), al seu damunt s’hi van dipositar unes calcàries esculloses i unes margues.

Esquema de la formació d'un ventall al·luvial
i posterior recobriment pel mar

Esquema de la formació de Les Escletxes

El contrast litològic entre les bretxes i argiles del ventall al·luvial (materials tous i plàstics) i les calcàries (roques dures i rígides) fan que aquestes darreres es vegin afectades per un sistema de diàclasis ortogonals que individualitzen a una sèrie de blocs. El moviment horitzontal d’aquests blocs dóna lloc a la formació de passadissos, més o menys estrets i força elevats, tot conferint-hi un aspecte laberíntic de gran bellesa, i per això aquest lloc ha estat qualificat de Paratge Pintoresc i també com Espai d’Interès Geològic. Així mateix se’ns va explicar que el castell està construit damunt un d’aquests blocs que va bolcar i desplaçar muntanya avall.

Aspecte de l'interior d'una de les escletxes

Fetes aquestes explicacions ens acostem a un aflorament per comprovar com damunt les bretxes s’hi troba una capa de calcàries amb fòssils, i també comprovem com en aquestes calcàries s’hi observa una certa zonació on hi destaca una part baixa formada bàsicament per l’acumulació d’ostrèids de considerable grandària.

Aflorament de bretxes i calcàries

Aflorament de les calcàries esculloses

Ostrèids a l'aflorament

Aspecte d'un dels ostrèids

Un exemplar de corall

Després de totes aquestes comprovacions, els dibuixants elegim el lloc que més ens plau i comencem a dibuixar-lo, cadescú segons el seu nivell però, això sí, amb molt d’entusiasme que és la cosa que més importa en aquest cas. Tenim per endavant tres hores de marge i una llum excel·lent.

Comencem a dibuixar...

... dins les escletxes...

... i també a fora

En acabat ens reunim de nou a l’esplanada central per tal de contrastar els nostres treballs i punts de vista, i fer les fotos de rigor.

I aquest és un exemple dels resultats!

El fotògraf Jordi Lluís Pi retratant les nostres "obres"

Quatre dels cinc dibuixants de la trobada (foto: Jordi Ll. Pi)

Així finalitza aquesta bella jornada de relax artístic, la qual ha estat com de recordatori d’uns temps en què els geòlegs anàvem amb la llibreta a tot arreu car les càmeres fotogràfiques només estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats. Finalment ens acomiadem tot esperant poder tornar a reunir-nos en una altra ocasió i en un altre indret especialment pintoresc. Fins a la propera!

Si desitgeu saber més coses de Les Escletxes del Papiol, cliqueu aquí. I si el que desitgeu és saber més coses sobre aquesta IV Trobada de GeoloSkertchers, cliqueu aquí.