Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 14 de setembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: SANT ALBERT MAGNE, patró dels qui es dediquen a les ciències de la natura

Després de segles d’un cert estancament en el coneixement de la natura, al segle XIII a Europa es va revifar un interès especial  per les ciències naturals i serà per obra d’eclesiàstics que arribarà aquest resorgiment.

Sant Albert Magne. Fresc de Tommaso da Modena 
a la sala del Capítol de l'antic convent de Sant Nicolau a Treviso

El que hi sobresortirà d’entre tots ells serà un frare dominic, que acabarà a més a més, nomenat bisbe: Albert Magne (1206/7-1280), nat a Lavignan (Suàbia, Baviera), de família noble. Podríem citar altres religiosos d’aquest segle XIII que també figuren en la història de les ciències com el franciscà Roger Bacon (1214-1294) i els dominics Vicent de Beauvais (1190-1264) i Tomàs de Cantimpré (1201-1270).

Albert als 16 anys entrà a l’orde dels predicadors que sant Domènec de Guzmán havia fundat el 1217. Estudià a Colònia (on més tard faria de professor) i el 1240 era nomenat professor a París, després d’haver exercit a Hildesheim, a Friburg i a Estrasburg. A París tingué d’alumne a sant Tomàs d’Aquino. El 1248 fou cridat a Colònia per reformar-hi el pla d’estudis i el 1260 era nomenat bisbe de Ratisbona, càrrec que només exercí durant dos anys, passats els quals presentà la renúncia i tornà a Colònia on va morir el 1280. El 1274 havia assistit al Concili de Lió i el 1277 havia anat a París a defensar la doctrina del seu antic deixeble Tomàs d’Aquino.

La seva obra científica va ser enorme. Veiem escrit a Historia general de las ciencias (de Taton, Barcelona 1971, p.647) que Beaujouan hi diu que va ser el més gran naturalista de tota l’edat mitjana. I si examinem el que va escriure, a part de teologia i filosofia, trobem que va dedicar-se a tots els àmbits de la ciència de la natura: astronomia, meteorologia, física, alquímia, mineralogia, zoologia, botànica, medicina, agricultura... a més de la seva aportació a les matemàtiques. No és estrany que se l’anomenés Doctor universalis (o també Doctor expertus).


En els seus tractats no sols es limita a recollir els autors anteriors sinó que hi posa molt d’experiència personal i per això les seves aportacions són notables. El tractat De animalibus comprén 26 llibres, una descripció completa de la fauna europea, i en De vegetabilibus es mostra un botànic consumat, que ha recorregut totes les plantes anant pel camp amb molta finor d’observació.

S’ha dit (per H. J. Sadler) que «si hagués continuat el desenvolupament de les ciències de la natura pel camí que havia emprès sant Albert, aquesta ciència s’hauría estalviat una marrada de tres segles». I és que el seu mètode d’observació i experimentació, seguides de la correcta deducció, de fet ja era segons els cànons actuals. Considerat sant, va ser proclamat doctor de l’Església per Pius IX el 16 de desembre de 1931. Pius XII, a més, el va declarar patró dels qui es dediquen a l’estudi de la natura.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Isabel Benet: GUILLETERES I ESTERREGALLS D'ALL I OLOPTE

Al cor de la Cerdanya, entre les poblacions d’Isòvol i Ger, hi ha unes formacions geològiques, d’un vistós color daurat, que es troben arrapades al coster nord de la plana cerdana. La particularitat d’aquestes formacions és que els seus materials poc cohesionats es troben profundament esgarrapats per les aigües superficials formant el que se’n diuen xaragalls (tècnicament anomenats badlands que significa “males terres”): es tracta de les Guilleteres d’All, també conegudes com els Esterregalls (o Estarragalls, o Esturragalls), ben visibles des de la carretera N-260, de Puigcerdà a la Seu.

Les Guilleteres d'All (foto: Ventu)


Aquests terrenys formen part d’un conjunt de sediments dipositats a inicis del Miocè superior (ara fa “només” uns 11 milions d’anys) per un antecedent de l’actual riu Duran. Aquest riu erosionava i transportava els materials des de les muntanyes cap a la fossa de la Cerdanya, la qual s’anava enfonsant per virtut del moviment lateral de la falla del Segre… però, anem a pams! 

Esquema del moviment d'una falla de direcció
 i la formació d'una fossa tectònica del tipus pull-apart basin

El moviment destre de la falla de la Tet 
dóna lloc a la formació de la fossa de la Cerdanya

Aquesta fossa tectònica (en forma de paralel·logram i anomenada tècnicament pull-apart basin) en un principi era una conca sedimentària tancada i aïllada on hi anaven a parar tots els sediments arrossegats pels rius, tot formant-se els típics ventalls o cons al·luvials a les seves desembocadures. En aquests ventalls els materials quedaven distribuïts de manera que els més grollers i pesants (còdols) es dipositaven prop del salt de la falla (sediments proximals), mentre que els més lleugers (sorres, argiles i llims), i que representen els sediments distals, viatjaven més lluny, alguns fins al centre de la conca ocupat en aquell moment per bassals i estanys on també s’hi formava carbó (lignit).

Bloc-diagrama de la distribució dels ambients durant
el Miocè a la Cerdanya (extret de Hist. Nat. dels PPCC, vol II, pàg.304)

Esquema d'un ventall o con al·luvial

Per poder donar un cop d’ull a aquests materials i a les seves curioses i espectaculars formes d’erosió, us proposem un itinerari circular, apte per a tot tipus de vehicles i amb diverses parades, el qual s’inicia precisament a les Guilleteres d’All, nom que probablement vol dir cau de guilles.

Esquema de l'itinerari

Mapa geològic esquemàtic on està encerclada
la zona de les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte
(extret del Mapa Geològic de Catalunya, E.1:300.000, ICGC)

Esquema geològic de l'àrea de les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte 
(extret del Mapa Geològic Comarcal, núm 15 (Cerdanya), E.1:50.000, ICGC)

Per accedir a l’àrea de les Guilleteres cal anar fins a la porta del cementiri d’All, situat al Km 190 de la carretera N-260, on deixarem el cotxe. Des de l’aparcament anem cap a la part del darrera del cementiri i travessem un antic camp de tir tot dirigint-nos cap a un plafó informatiu que ens indica l’entrada a les Guilleteres.

L'entrada a l'indret de les Guilleteres d'All

Aquest indret, inclós dins l’Espai Natural Protegit (ENP) delsTossals d’Isòvol i Olopte, ha estat recentment arranjat (amb un itinerari marcat i tres miradors) per a poder ser visitat sense massa perill per gent adulta responsable i nens, això sí, sota estricta vigilància car els terrenys aixaragallats com aquest ofereixen al públic visitant tota una sèrie de profundes canals i agudes crestes per on és molt perillós aventurar-s’hi, per això ens recomanen no sortir de l’itinerari establert.

Un plafó informatiu ens dóna la benvinguda

Després de creuar una tanca pel bestiar, trobem unes escales de fusta, algunes mig descalçades, que ens permeten superar el primer entrebanc, al capdamunt del qual hi ha una cruïlla de camins.

Els graons de fusta es comencen a descalçar

Prenem el camí de la dreta, arranjat també amb escales de fusta, que ens porta cap al al primer mirador, on hi ha un plafó d’orientació, i des d’on podem tenir una primera visió d’aquest paisatge tan sorprenent i fàgil, fragilitat que salta a la vista veient com jauen per terra una bona part de les estaques que delimiten el mirador, i això que l’arranjament data de l’any 2015.

Plafó d'orientació al primer mirador (foto. Ventu)

Estaques caigudes al primer mirador

S'observa l'alternància entre conglomerats i argiles groguenques
(foto: Ventu)

Amb molt de compte, tornem a la cruïlla pel mateix camí i continuem baixant per unes altres escales de fusta, algunes d’elles ja totalment descalçades i desplaçades per causa de l’erosió constant d’aquests materials tant poc cohesionats.

A l'inici del camí cap al segon i tercer mirador
els graons ja estan totalment descalçats

Al capdavall trobem el primer plafó orientatiu de la ruta amb un “sou aquí” representat per un punt vermell que no apareix per enlloc de l’itinerari. I això passa en tota la resta de lafons orientatius d’aquesta mena.

Esquema de l'itinerari 
on no apareix el punt vermell del "sou aquí"

El punt vermell no apareix en cap dels plafons orientatius

Ara hem de seguir per un corriol poc definit i marcat amb pintura groga no gaire visible, el qual s’endinsa pel fons d’un barranquet molt ombrívol fins a una nova cruïlla, prop de la qual trobem un banc de fusta amb un plafó que ens informa sobre la fauna d’aquest indret.

Banc de fusta entre el segon i tercer mirador

A la cruïlla prenem el camí de la dreta que puja al segon mirador, on també hi ha estaques per terra, des del qual tenim una nova i molt fotogènica perspectiva d’aquest curiós indret. Per això no és en va que aquest fou un dels motius de l’exposició fotogràfica Paisatges geològics de Catalunya. Un plafó ens informa sobre l’origen d’aquests materials i el perquè de la seva disposició. Aquí, a la zona de les Guilleteres, estem al tram mitjà del ventall al·luvial, entre els materials proximals i els distals del ventall, i per això trobem capes conglomeràtiques (amb còdols de pissarres, quarsites i quars) entre capes d’argiles groguenques. Tot aquest conjunt està lleugerament inclinat cap al sud.

Camí del segon mirador

Segon mirador

Plafó informatiu (foto: Màrius Asensi)

Composició dels còdols dels conglomerats consistent 
sobretot en quarsites, pissarres i quars

Aquí podem observar com els còdols tenen majoritàriament formes ovalades i planes. Els còdols amb aquesta forma s’orienten bé respecte el corrent que les transporta, i per això l’estudi de l’orientació d’aquests còdols, la seva composició i altres elements presents, dóna molta informació sobre el paleocorrent que els va transportar, tal i com ens mostra l’esquema del plafó, i així conèixer el lloc (o àrea font) d’on procedien aquests materials, en aquest cas procedeixen de les muntanyes properes formades per roques del Cambroordovicià i l’Ordovicià superior.

Aspecte d'una capa de conglomerats

Detall del plafó del segon mirador

Sortim del segon mirador i tornem a la cruïlla des d’on seguim pujant pel barranquet, amb molt de compte perquè el camí es fa cada cop més estret i penjat. El sender finalitza al tercer mirador, el més espectacular de tots perquè és el que ofereix una visió més enlairada dels xaragalls i on, per a variar, també té algunes estaques per terra.

El tercer mirador (foto: Ventu)

Aspecte dels xaragalls des del tercer mirador (foto: Màrius Asensi)

Aquí el plafó ens informa d’una cosa que no sabíem: que aquestes formes d’erosió tindrien, en part, un origen antròpic, ja que segons un equip d’investigadors de la UAB, que ha estat fent estudis i excavacions per aquesta zona, aquestes argiles haurien estat explotades en època romana, i fins i tot anterior, per extreure’n or. 

Plafó informatiu (foto: Màrius Asensi)

El sistema utilitzat fou el de canalitzar l’aigua del proper riu Duran i abocar-la sobre els sediments provocant-ne el seu esllavissament. Després es recollien, decantaven i filtraven aquestes aigües per tal de recuperar l’or present en aquests materials, tal i com s’observa a l’explotació romana de Las Médulas a Lleó.

Detall del plafó

Aspecte de les Guilleteres d'All (foto: Ventu)

Aquí s’acava la visita “oficial” a les Guilleteres, però si des del tercer mirador es vol continuar pel corriol que rodeja pel fil de l’estimball, amb molta precaució i si no es pateix de vertígen, es pot arribar al capdamunt on hi ha un camp de cultiu des del qual es poden veure de lluny les Guilleteres més properes al poble d’All i de molt dificil accés.

Aspecte del sector més distal de les Guilleteres d'All (foto: Ventu)

Des d’aquí s’observa com els materials d’aquest altre sector tenen tonalitats més blavoses per tractar-se de sediments més distals dipositats al front del ventall. Continuant pel marge del camp de conreu, prop del caire de l’estimball, ja sense perill, fins que anem a sortir de nou al primer mirador i a l’esplanada del camp de tir.

Abans de retornar a la N-260, podem anar a la dreta per una pista de terra fins al Mas Ravetllats; podrem observar més xaragalls de la mateixa mena des del marge dret de la pista i també darrera els camps de conreu d’aquest mas, molt coberts per la vegetació.

Esterregalls de caràcter més proximal (foto: Ventu)

Si disposem d’un vehicle tot terreny podem pujar directament a Olopte per aquesta pista, ara en mal estat, però si no és el cas el millor és retornar a la N-260 i prendre la següent desviació a la dreta i pujar per la carretera GIV-4032 fins al poble d’Olopte on hi destaca la seva església de Sant Pere d’origen romànic. Del nucli del poble surt una pista asfaltada (coneguda com Camí de la Ginebreda) que es dirigeix cap al nord a buscar la carretera de Meranges.

Els Esterregalls d'Olopte de caràcter més proximal (foto: Ventu)

Quan ja portem uns 900 m d’aquesta estreta carretera, poc després de passar a frec un dipòsit d’aigua, deixem el cotxe en un eixamplament a mà dreta, d’on surt una pista de terra. Caminant uns metres més endavant, i a tocar de la carretera, trobarem un estimball des d’on es poden observar els Esterragalls d’Olopte, en els quals hi predominen els conglomerats perquè es tracta d’uns dipòsits al·luvials de caràcter proximal.

Aspecte dels materials més proximals del ventall al·luvial a Olopte
(foto:Ventu)

Vista enlairada dels Esterregalls d'Olopte (foto: Ventu)

Si volem visitar els esterragalls que es situen immediatament per sota d’aquests, ens caldrà retornar a l’esplanada on tenim el cotxe i baixar a peu per la pista que surt d’aquí en direcció sud, amb bones vistes sobre el poble d’Olopte situat entre el Tossal d’Isòvol i el Montcurto. Anem davallant per la pista, que voreja més endavant uns camps de conreu, i als 600 m, just damunt del mas de Ravetllats, arribem als esterregalls que representen la part mitjana del con al·luvial on, igual que a les Guilleteres d’All, hi predominen les lutites grogues i les sorrenques.

Vista dels xaragalls de sobre el mas Ravetllats

Aspecte d'aquests xaragalls

Per a poder veure els materials de caràcter més distal d’aquest ventall al·luvial haurem d’anar a la tercera parada situada als afores del poble d’All. Per això retornem a l’aparcament pel mateix camí i continuem amb el cotxe per la pista fins a desembocar a la carretera GIV-4031 (de Ger a Meranges) i després anem a la dreta per aquesta carretera en direcció a Ger. Passats uns 3 Km prenem una pista asfaltada que surt a mà dreta, amb un pal indicador a la seva entrada, i que baixa cap al poble d’All i que es coneix com a Camí de Grèixer.

Després d’uns 200 m passem a frec d’uns camps de conreu coneguts com “els Camps d’en Pere Oliu” on, entre els anys 2009 i 2011, un equip d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Toulouse-Le Mirail, dirigits pel Dr. Jordi Morera i Camprubí, hi van realitzar unes excavacions que van treure a la llum les possibles restes d’un dipòsit on s’acumularia l’aigua, procedent de la canalització del riu Duran a l’alçada de Meranges, i que hauria servit per llançar-la muntanya avall, provocar les esllavissades i obtenir les preuades pelletes d’or després de decantar i filtrar aquests materials esllavissats. Si voleu saber més sobre aquest tema, consulteu la Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el jaciment de les Guilleteres d’All (Isòvol, Cerdanya).

Tanmateix per a observar els xaragalls d’aquesta part de les Guilleteres d’All haurem de baixar un xic més per aquesta pista i deixar el cotxe en un petit eixamplament a mà esquerra des d’on, després de pujar un petit ressalt, ens situarem al caire dels esterregalls i on podrem comprovar que aquests tenen una tonalitat més blavosa degut al seu caràcter més distal.

Aspecte dels xaragalls més propers al poble d'All, de dificil accés

L’observació del peu d’aquests xaragalls és més complicat car s’ha de sortir del nucli d’All i remuntar pel llit del torrent de la Sosa, al final del qual s’han de creuar uns prats camp a través i també una zona de matolls espinosos, per aquesta raó no ho contemplem com a una parada. Si voleu saber més sobre les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte, consulteu la Geozona 134.

L'antiga explotació de lignit de Sanavastre

Restes vegetals presents als lignits de Sanavastre (foto: Montse Garcia)

Encara que està fora de l’àrea de les Guilleteres i Esterregalls d’All i Olopte, és interessant destacar la zona de Sanavastre com exemple de materials molt distals i lacustres, en els quals apareixen una sèrie de lutites blavoses amb intercalacions de llentions de lignits, els quals van ser objecte d’explotació i on apareixen nombroses mostres de paleoflora que ja van ser tractats en aquest blog (vegeu: Notes sobre la paleoflora cerdana)