Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 5 de maig de 2017

Enric Aragonès: RECORDANT MARIÀ FAURA I SANS (I)

D’ajudant al Museu a professor de Geologia i continuador del Mapa Geològic

El 18 de novembre de 2016 va fer tres quarts de segle de la desaparició del Dr. Marià Faura i Sans (1883-1941), continuador de l’obra cartogràfica del Dr. Almera. Sempre se’l recordarà com a director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, com a un dels primers professionals de la geologia i com a un dels espeleòlegs pioners; també com una víctima de la inestabilitat política de l’època i de la mentalitat de determinats sectors socials. Des de l’any 1973 la seva biblioteca, arxius i col·leccions es poden consultar al Museu Geològic del Seminari.

Faura abans d'explorar l'avenc de la Costa Dreta el 13/08/1908

Faura amb la medalla acadèmica (cap al 1920)

Nascut a Les Corts de Sarrià el 4/08/1883 en el si d’una família menestral, Faura estudià al Seminari de Barcelona, essent ordenat sacerdot el 1908. Des del 1904 freqüentà el Museu d’Història Natural, des d’on el Dr. Almera portava a terme l’obra del Mapa geològic i topogràfic provincial amb la col·laboració de Norbert Font i Sagué. Ben aviat ajudà Font –ja llicenciat en Ciències Naturals per la Universitat Central- en la instal·lació de les col·leccions del Seminari (medalla d’or de la Exposició Internacional de Mineria de 1905), en la preparació dels materials per al Curs de Geologia que impartia al Centre Excursionista i en la recerca documental per a la Història de les Ciències Naturals a Catalunya, obres publicades el 1905 i 1908, respectivament. D’aquestes tasques auxiliars en sortí una primera notícia de Carles de Gimbernat, sobre els manuscrits conservats al Seminari, avui dissortadament perduts; nota que portà al congrés de Naturalistes de Saragossa el 1907.

Font l’introduí en l’excursionisme científic i particularment en l’espeleologia, aleshores considerada una nova ciència. S’implicà profundament amb les exploracions subterrànies d’aquella efímera primera etapa del Club Muntanyenc (1907-1908) que culminà amb la publicació de Coves i Avenchs de Catalunya, treball inclòs en el primer volum de la Geografia de Carreras Candi (1908), l’edició de Sota Terra, que assumí personalment (1909), i La Espeleologia de Cataluña (1911), que publicà a Madrid (1).

Amb el vist-i-plau del Dr. Almera publicà Faura les primeres excursions geològiques (el Vendrell, Cervelló, Gurb, Montjuïc) entre 1906 i 1909, i els seus primers treballs paleontològics sobre materials del Museu (crustacis, mamífers, graptòlits). Mentrestant,  solia acompanyar el mestre al camp per a l’estudi del full 5è del mapa provincial.
L’any següent, seguint les passes de Font, començà a estudiar Ciències Naturals a la Universitat de Madrid, on col·laborà amb Adán de Yarza en l’estudi de les roques del Mapa i amb el Dr. Almera en les excursions a la vall del Congost. Ja el 1909 va proposar la formació d’un mapa geològic de Catalunya a l’escala 1:100.000 finançat per les Diputacions; el 1911, un Museu Regional d’Història Natural. En acabar els estudis, es va doctorar amb el treball Síntesis estratigràfica de los terrenos primarios de Cataluña (1912).

Professor de geologia a l'Escola Superior d'Agricultura

Abans, però, la prematura desaparició de Font, a qui sempre considerà mestre i amic, el 1910, li havia assenyalat el camí a seguir: la recerca constant en qualsevol camp de les ciències de la Terra i la divulgació dels resultats, ja fos a la premsa, en fòrums especialitzats (2) o en cursets i conferències adreçades als excursionistes i al públic en general, que acompanyava amb la projecció de diapositives (3).

Un cop doctorat, Faura obtingué sengles places de professor a l’Escola Superior d’Agricultura i a la Universitat de Barcelona (1913), la presidència de la Secció de Geografia Física i Geologia del Centre Excursionista de Catalunya (1913) i el premi Agell de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1914) per la part estrictament paleontològica de la seva tesi (4).

A l’Escola d’Agricultura guanyà càtedra de Geologia i Agrologia, on comptà amb l’assistència del P. Joaquim M. de Barnola. El 1916 aconseguí instal·lar-hi un laboratori de microfotografia; més endavant, en virtut del traspàs de la institució, esdevindria funcionari de la Mancomunitat (1918). A la Universitat fou professor auxiliar numerari, auxiliar de Maximino San Miguel i d’Antoni Vila i Nadal. Utilitzà les sortides de camp com a mètode pedagògic; de vegades s’hi afegien membres del Centre Excursionista i d’altres aprofitava per donar conferències obertes a tothom.

Faura al laboratori de microfotografia que va 
muntar a l'Escola Superior d'Agricultura

En renunciar Jaume Almera a continuar la tasca del Mapa Geològic i topogràfic provincial en el que havia treballat al llarg d’una trentena d’anys (1914), Faura fou anomenat director de l’obra per l’Institut d’Estudis Catalans. Amb el Dr. Bataller com a ajudant, començà a treballar en el full 6è, per bé que el treball es va encallar pel canvi de projecte primer – d’antuvi ampliat a tot el Principat i posteriorment dotat d’una moderna base topogràfica a escala més petita, 1:100.000-, i la incerta situació administrativa del Servei del Mapa, que no es va resoldre abans de 1919.

Mentrestant, Faura col·laborà amb la Mancomunitat en la recerca d’aigües artesianes (1915-1922), intentà cartografiar el massís de la Maladeta -projecte que estroncà la mort del guia Josep Sayó l’estiu de 1916- i obtingué una menció honorífica de l’Acadèmia de Ciències de Madrid per Catalauniae, un treball sobre paleontologia pliocena i quaternària de Catalunya (5).

D’altra banda, desenvolupà una intensa activitat al Centre Excursionista: hi dictà cursos de geologia de Catalunya (1914, 1917) i diverses conferències, hi conduí diverses excursions, es va fer càrrec de l’observatori de la Vall d’Aran que hi havia instal·lat Juli Soler (1915) i n’instal·là un altre a Banyoles el 1916 (6) -alhora que intentà repoblar l’estany amb la truita arc-iris-; hi organitzà una magna exposició de mapes de Catalunya (1919).

Amb l’especialista Ferdinand Canu (1863-1932) publicà la revisió dels briozous terciaris de Catalunya (1916). Escrigué unes notes geològiques sobre Montjuïc (1917). Col·laborà amb l’Enciclopèdia Espasa (7), amb l’Editoral Labor (Enciclopedia de Química Industrial de Thorpe) i amb el Diccionario de Agricultura, Zootecnia i Veterinaria de la casa Salvat. Desaparegut el mestre, el va substituir a l’Accademia Romana dei Nuovi Lincei (1919).

Treballant al despatx familiar (1919)

Després que el projecte del mapa geològic fos reformulat per la Junta de Ciències Naturals el 1918, reduint-ne l’escala a 1:100.000, Faura fou encarregat de portar-lo a terme i començà a treballar-hi el gener de 1919, ocupant plaça de Regent de Paleontologia del Museu municipal. Com a tal, amb l’ajut dels seus col·laboradors Salvador Vilaseca, Josep Ramon Bataller i Paul Fallot aconseguí publicar cinc fulls geològics –quatre d’ells amb fullet explicatiu- abans que el Servei primer (1924) i la Mancomunitat sencera (1925) desapareguessin per decisió del govern de la primera dictadura (8).

La seva trajectòria professional, fins aleshores ascendent, va començar a canviar de direcció a partir de 1922: poc després d’acabar de traslladar els materials del Mapa Geològic des del Seminari al Museu Martorell i d’excavar un Elephas a Pedralbes per compte de la Junta de Ciències, aquesta va decidir prescindir d’ell com a Regent de Paleontologia al·legant un dèficit produït pels compromisos contrets per ell (juny de 1922), tot i mantenir-lo com a Director del Servei del Mapa.

Aquell estiu Faura va presentar l’original del full de Vilafranca del nou Mapa Geològic al president de la Mancomunitat, i tot seguit portà els originals dels quatre fulls acabats, a l’assemblea de la Societat dels Geòlegs Alemanys tinguda a Breslau i al Congrés Internacional de Geologia de Brussel·les. En aquest congrés es va anunciar el descobriment de les sals potàssiques a la Catalunya Central i es va decidir adjudicar el proper congrés a Espanya, del qual ja s’havia format una comissió en la que Faura hi figurava en qualitat de Director del Servei del Mapa. El viatge l’aprofità per signar amb l’editor Lammerer de Berlín el conveni per a la impressió dels mapes geològics i geogràfics, com a representant de la Mancomunitat. Entre 1923 i 1924 es publicaren els geològics de Vilafranca, Sant Feliu de Guíxols, Les Goles de l’Ebre, Tortosa (sense fullet explicatiu) i Vilanova.


Impressió de prova del full de Barcelona del Mapa Geològic de Catalunya
a escala 1:100.000 quina edició no es va arribar a fer per causa
dels esdeveniments polítics derivats del cop d'estat del 23 de setembre de 1923

Mentrestant, el 13/09/1923, el capità general de Catalunya es va fer amb el govern espanyol amb el consentiment del rei -i el vist-i-plau del sector més potent de la societat catalana- mitjançant el clàssic pronunciamiento. Una Mancomunitat addicta al nou règim va durar pocs mesos, abans que l’estatut provincial de Calvo Sotelo deixés sense efecte la excepció catalana el 30/03/1924, que després una comissió liquidadora s’encarregaria de fer desaparèixer.

Com a símptoma de la nova situació, el 5 de novembre, Faura s’hagué de disculpar davant el Degà de la Facultat per haver-se adreçat en català a un alumne. I el 4 de juny de 1924, fou destituït, amb molts altres professors de l’Escola Superior d’Agricultura, per haver signat un escrit de suport al director del Laboratori de Psicologia Experimental, Mr. Dwelshauvers, que va sortir a La Publicitat (9). Dies després, la Mancomunitat ordenà suspendre tota despesa del Servei Geològic, i Faura fou cessat com a Director. El 6 d’agost el consell aprovà encarregar al Servei Geogràfic tots els treballs referents als mapes geològic i agronòmic. Malgrat que es va arribar a redactar el nomenament de Faura com a cap de la secció de Geologia del Servei Geogràfic, el nou règim encara havia de donar el cop definitiu: la desaparició de la Mancomunitat, decretada el 20 de març de 1925.

Tot i haver-hi pressupost per fer-ho, la tirada del full de Barcelona no es va arribar a fer; tampoc la del fullet explicatiu del de Tortosa, i el full de Girona, ja acabat, va romandre inèdit; d’aquests materials només n’han subsistit uns quants exemplars de prova del primer. Tampoc va reeixir l’estudi dels coral·laris eocènics encomanat al professor berlinès Paul Oppenheim (1885-1977), que la Junta considerà un affaire privat entre Faura i l’especialista; sí en canvi es va publicar la dels equinoïdeus a cura de Jules Lambert (1848-1940): Revision des echinidés fossiles de la Catalogne (1928). Pel que fa al Mapa Agronòmic de Catalunya (10), depenent del Servei Geològic i que Faura va presentar a la IV Conferència Internacional d’Agrologia celebrada a Roma el maig de 1924, tan sols se’n varen imprimir proves de la gamma de colors i just encetar els treballs de camp, encomanats al director de l’Escola d’Agricultura, Carles Pi i Sunyer (1888-1971) (11).


Tarja de visita de Faura, cap al 1925

Notes:
(1)     Aragonès Valls, Enric, 2010: Marià Faura i Sans espeleòleg (1883-1941). Barcelona, Federació Catalana d’Espeleologia, 106 p.

(2)     Fou membre de la Institució Catalana d’Història Natural (1906), de la Sociedad Española de Historia Natural (1909), del Centre Excursionista de Catalunya (1912), de la Société Géologique de France (1914), de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales (1919) i de la Deutsche Geologischen Gessellschaft (1920).

(3)     El mateix Faura reconeix haver impartit 64 conferencies entre 1904 i 1927. La seva col·lecció de diapositives, avui al Museu del Seminari, consta d’unes 1500 unitats, en bona part originals

(4)     Prodromus Paleozoicus Faunae et Florae Fossilium Cataloniae. El manuscrit roman inèdit a l’arxiu de l’Acadèmia de Ciències, mentre que les plaques fotogràfiques es conserven al del Museu Geològic del Seminari.

(5)     Consta de 12 volums de fitxes que es conserven a l’arxiu del Museu Geològic del Seminari.

(6)     Fins 1924 publicà els resultats de les observacions al butlletí del Centre.

(7)     Segons ell, hi desenvolupà més de 20.000 paraules abans de 1927. La seva autoria és palesa en les entrades España, Faura i Sans, Font i Sagué, Geología, Hernández Sampelayo, Montserrat, Museo, Pirineos, Sinopsis, Tierra, algunes amb mapa geològic.

(8)     Vegeu, sobre la realització d’aquest mapa: Aragonès Valls, Enric, 2006. “Marià Faura i Sans i el Servei Geològic de Catalunya (1914-1924)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 14: 81-264.

(9)     Val la pena recordar algunes de les eminències víctimes d’aquella destitució ignominiosa: Josep Agell, Ramon d’Alòs, Josep Aragay, Rafel Campalans, Carles Cardó (prev.), Raimon Carrasco i Formiguera, Josep M. de Casacuberta, Raimon Duran i Reinals, Feliu Elies, Pompeu Fabra, Pius Font i Quer, Francesc Galí i Fabra, Alexandre Galí i Coll, Joan Llongueras i Badia, Josep Llorens Artigas, Salvador Maluquer, Francesc Martorell i Trabal, Carles Pi i Suñer, Carles Riba, Jaume Serra Húnter, Manuel Trens (prev.), Ferran Valls i Taberner, Pau Vila i Joaquim Xirau (La Veu de Catalunya, 4 de maig de 1924).

(10) Sobre aquest mapa, vegeu Sunyer, Pere, 1995: “La formació del mapa agronòmic de Catalunya, una aportació de Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 10(40): 49-67.


(11) Aragonès, E., 2006 (obra citada).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada