Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 31 de març del 2017

Mn. Francesc Nicolau: ELS QUÀSARS SÓN GALÀXIES LLUNYANES

Resum de la quarta xerrada del segon cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 21 de març del 2017. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Què son els quàsars? Com ja vàrem dir, són completament diferents als púlsars. En un principi, el càlcul de la distància de les galàxies era molt problemàtica. Miss Leavitt havia trobat que la brillantor de les supernoves estava en relació a la seva oscil·lació. Com sovint hi ha supernoves a les galàxies, veient la brillantor i el temps de les oscil·lacions (la llum que emet i la que arriba) permeten conèixer la distància. Amb aquestes premisses, Edwin Hubble va arribar a conèixer la distància de les galàxies. Va estudiar-ne unes 600, gràcies a la brillantor, però totes eren properes, a menys d’uns 500 milions d’anys.


Si una galàxia es mou, les seves ratlles espectrals també es desplacen. En un principi es veié l’espectre de les de distància coneguda i es calculava la velocitat d’allunyament. Si el Cosmos s’expandeix, totes les galàxies es separen; si és a la mateixa velocitat una d’altra, es duplica quan està al doble de llum, etc. Mirant el corriment cap al roig, es pot saber la distància de les galàxies fins a uns 500 milions d’anys llum, que és el que li va permetre l’instrumental utilitzat. Les galàxies més llunyanes tindrien les ratlles espectrals encara més separades.


El 1960, Allan Sandage va trobar una estrella amb una radiofreqüència molt energètica (emetia raigs gamma). Les ratlles del seu espectre eren molt estranyes. Marteen Schmidt les va analitzar i va veure que havien corregut un 16% cap al roig i no semblava el “normal” de l’hidrogen. Això evidenciava que estaria a una distància de 2.600 milions d’anys. Després es va descobrir un altre astre a 4.200 milions d’anys llum. Se’ls va donar en anglès el nom de quàsar (combinació de “quasi-star radio sources”).

Recreació artística d'un quàsar

Emetien a unes 2.000 vegades la lluminositat de la nostra galàxia. El seu model era el d’un punt d’una energia enormíssima i emissió de gran lluminositat i radiacions molt energètiques de raigs X i gamma. Es va arribar a dir que es tractava d’un gran nombre d’estrelles que xocaven entre elles o amb moltes supernoves. No hi havia cap quàsar més proper d’uns 700 milions d’anys llum i arribaven a 13.000 milions, amb un màxim entre 2.000 i 3.000 milions d’anys llum.

Esquema d'un quàsar

Eren la visió de com era l’Univers fa 2-3.000 milions d’anys L’explicació més veraç o menys contradita, era la d’afirmar que les galàxies actuals evolucionaren a partir dels quàsars. Al centre del quàsar hi hauria un forat negre, de centenars a milers de vegades la massa del Sol, amb una gran força d’atracció i que s’empassaria una gran quantitat de matèria i d’energia, consumint la pols i les estrelles  del voltant (entre dos i tres Sols anuals). Però l’energia del forat aniria minvant, cosa que permeté que els quàsars anessin prenent la forma de les galàxies (hom suposa que al centre de la nostra galàxia hi hauria encara un gran forat negre).


Els blàzars serien uns quàsars especials. Són punts que irradien en infraroig  molt potent. Descoberts per Edward Spiegel, el seu nom prové del primer objecte reconegut com a tal: el BL de la constel·lació del Llangardaix. Va variant la seva lluminositat: alguns, solament cada unes hores; altres varis dies. Aquest fenomen s’explicaria per una emissió de plasma des dels seus pols i que era projectat pel forat negre (altres casos no ho fan tan fort ni amb aquesta direcció). Es va observar el 1982 que els quàsars s’agrupen en cúmuls. El 2013 se’n coneixien 20. El darrer en descobrir-se contenia 73 quàsars.

EL reportatge que es va veure a la conferència és el mateix que el de la tercera xerrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada