Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 19 de novembre de 2017

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2017

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Saló Internacional de minerals, fòssils i joieria Expominer. El primer que he notat només arribar, és que segueix la pèrdua d'expositors. No obstant això, igual que la darrere edició, no m'ha defraudat, hi havia molta varietat per escollir. A més dels minerals, fòssils i bijuteria, també publicacions, aparells, microscopis, llums, estris per netejar i polir, etc.



Per començar, amb minerals de l’estranger, el bon material de la mina Stari Trg de la clàssica localitat de Trepca, Kosovo: calcita, esfalerita, pirita, pirrotina, boulangerita i, fins i tot, els menys freqüents fosfats com la vivianita. També vam poder veure bones morganites (varietat de beril), granats, dewindtita amb uranòfana i  grandidierita de Madagascar.


Abundant material, molt acolorit i estètic, de l'Índia: heulandita, fluorapofil·lita, okenita, prehnita, però entre el que s'havia de saber escollir, ja que quasi tots els exemplars, tenien algun toc. Sembla, la poca cura al moment d'extreure'ls o transportar-los és un problema molt estès i això recau negativament en la qualitat dels exemplars, tot i això destacaven alguna calcita molt transparent i algunes amb inclusions d'okenita. També hi havia material del Pakistan, amb un bon assortit de minerals alpins: anatasa, brookita de molt bona mida i també de les noves brucites grogues botrioïdals.


Vam poder gaudir de clàssics com alguna cornetita de la RD del Congo, rodocrosita de Sud-àfrica, vivianita de Crimea, o algun exemplar d’andorita de Bolívia en matriu, cosa molt difícil de trobar, kämmererita de Turquia, langita d'Eslovàquia, estilbita d'Islàndia...



Pel que fa a novetats hi havia les recentment vingudes de Munic i fins i tot alguna estrena; corkita amb plumbogummita de la mina Serra da Mina, Portugal; fluorapatita dins de nòduls de Prehnita, de l’àrea d’Imilchil, Marroc; jouravskita amb xonotlita de la mina N'Chwaning III, Sud-àfrica; lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic; escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marroc; roweita amb olshanskyïta, wurtzita i andradita de la mina Shijiangshan, Mongòlia Interior, Xina; or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia, i un llarg etcètera.



Lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic

Escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marr

Or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia
Es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, entre elles, una part, de la d'en Lluís Daunis, conegut col·leccionista i buscador barceloní, amb molts exemplars no exposats abans ni a Santa Maria de les Mines / Munic...  i ara per primera vegada a Catalunya amb diversos exemplars quars, albita, microclina i almandina, Viladrau; barites d'Osor, plata de la mina Balcoll de l'any 1928, quars amb clorita de Llavorsí i quarsos de Sallent de Gallego de mides XXL i que sens dubte van despertar molta admiració.

Barita, Osor, Girona

Plata de la mina Balcoll de l'any 1928
També hi havien exemplars de la poc coneguda col·lecció d'Alain Martaud, de la zona de La Unión on va treballar-hi molts anys.


De clàssics calia destacar alguns bons lots d'esfalerites d'Aliva, fluorites de Berbes, mimetita de Tharsis, un lot de Jacints de Compostela (varietat del quars) d'una altra localitat emblemàtica com es Xella, pirolusita amb romanechita de la mina Haiti, Llano del Beal, Múrcia... i unes menys vistes boleïtes de Cabo de Palos, Cartagena que van tenir molt d'èxit.



Pels amants del mineral català destacar els rútils de Tremp, escorodita de Prullans, arsenopirita del Pirineu lleidatà, acantita, galena, annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí, i les ja més conegudes i clàssiques, epidotes i axinites de Tremp, Lleida, microclina i quars de Sils, hidromagnesita, brucita, dipingita de Gualba o les anatases, fluorapatites i rútils i de la Val d'Aran.

Foto: Martí Rafel, Rútil, Tremp, Lleida.

                         
Només em resta donar les gràcies a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats d'aquesta nova edició d'Expominer i... fins a la propera!

Fotos:Agustí Asensi

dilluns, 13 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: INTERROGANTS PLANTEJATS PEL PLANETA MART: HI HAGUÉ VIDA?

Segona xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 2 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

La principal pregunta sobre si hi ha vida a Mart és contesta ara amb un no. Potser en el passat n’hi va haver de microscòpica. Han estat enviades 39 sondes i cadascuna ha costat centenars de milions de dòlars, i algunes més de mil milions. I el progrés en els coneixements ha estat minso.


Mart és el quart planeta del sistema solar en proximitat al Sol. Si la Terra té un promig de temperatura a la seva superfície de 20ºC, a Mart és molt més baix, de -20ºC. Està a una distància de nosaltres d’uns 78 milions de kilòmetres. S’assembla molt a la Terra. El seu dia és 57 minuts més llarg que el nostre, però el seu any dura el doble que el de la Terra. Les estacions són similars a les terrestres, ja que la inclinació d’ambdós planetes és semblant (24º Mart i 23º la Terra).


Des dels temps clàssics es pensava que hi havia habitants. El primer que va moure la qüestió modernament fou el P. Secchi a mitjan segle XIX, ja que li va semblar que a Mart hi havia unes canals. I Schiaparelli ho va divulgar des de l’observatori de Milà; interpretà que les canals eren de construcció humana. També ho va creure Percival Lowell (va donar la seva fortuna per que construïssin un observatori per estudiar Mart). El 1924 Antoniadi, amb el seu telescopi, veié que els canals eren una mera il·lusió òptica.


La iniciativa d’anar a explorar Mart fou dels russos, enviant les sondes Mars, posant-les en òrbita i fent-ne fotografies, malgrat que no hi hagué èxit fins a la Mars 3; en seguiren sis més fins a la Mars 9. Els americans també hi varen enviar una sèrie anomenada Mariner i que no va tenir èxit fins a la Mariner 4. La vall més important de Mart, porta el nom de “Marineris” en honor d’aquestes naus. El darrer, el Mariner 9, va fer-ne unes 7.900 fotografies i va poder fer el mapa de Mart amb molt de detall, certificant que no hi havia canals.


Després, el 1975, seguiren les Viking, per veure si hi havia vida. L’experiment amb detectors de vida que foren encarregats al nostre Prof. Joan Oró. Les naus que s’envien a Mart tenen el problema de l’amartizatge, ja que solen estrellar-se; per això se n’enviaren dues. Si les dues se salvaven, com així fou, podria fer-se una comparativa de resultats. Aquests foren en ambdós casos negatius en no detectar vida. Les reaccions químiques practicades resultaren negatives.


A continuació, el 1987, els russos prepararen el pla Phobos de dues sondes per veure també si hi havia vida, però ambdues varen fallar. Els americans enviaren la Phoenix el 2007. Les naus enviades a Mart triguen entre sis i vuit mesos en arribar-hi (a la Lluna són tres dies). Quan va amartitzar, va perforar el terra i va descobrir-hi aigua congelada. Va enviar dades des de març al novembre. El 2010 es va donar com perduda. Va evidenciar l’existència de compostos argilosos originats en presència d’aigua (a l’encreuament de dues valls fluvials).


El Curiosity de l’americana NASA hi arribà el 2014 (l’aparell per comprovar-ne la meteorologia fou fabricat a Espanya) encara funciona. Ha enviat 37.000 imatges i ha recorregut 1,6 km anuals. Si hi va haver vida, aquesta fou microscòpica i va ser fa mils de milions d’anys, però ara no n’hi ha ni rastre. Va aterrar a una planura d’un cràter anomenat Gale, antiga zona molt humida, amb roques argiloses a la confluència de dos antics rius. La composició del lloc, hauria estat apte per a la vida si el contingut de l’atmosfera hagués tingut prou oxigen. Sobre si pot haver vida humana sobre Mart, també s’ha de contestar que no, ni posant-hi oxigen, ja que hi falta la capa d’ozó.

S’han trobat emissions de gas metà, però el Curiosity no les ha pogut detectar. Podrien tenir un origen mineral o cometari. De tant en tant, per les escletxes, surten emissions d’aquest gas, en forma d’esclat brusc.


El 2015 es va enviar la sonda Maven per analitzar-ne l’atmosfera. El seu cost ha estat de 671 milions de dòlars. L’atmosfera de Mart és molt tènue i es pensa que s’ha perdut pel baix magnetisme del planeta en front dels vents solars, els quals la volatilitzaren, inclús part d’aigua de la superfície.

A algun lloc encara hi ha aigua líquida, encara que molt salina deguda als perclorats que hi contindria (el grau 0 Farenheit és la temperatura de congelació de l’aigua salina). Moltes qüestions plantejades encara no tenen resposta. Però sembla que l’aigua clara estaria congelada des de fa 3.500 milions d’anys.

Els europeus també tenen el projecte d’enviar-hi missions no tripulades. La primera, del 2016 no va tenir èxit, ja que la nau que havia d’explorar el sòl (anomenades Schiaparelli) es va estrellar en el moment de l’amartitzatge. La que estava prevista per al 2018 s’ha posposat fins al 2020

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dijous, 9 de novembre de 2017

Isabel Benet: GEOLOSKETCHERS AL PAPIOL

El primer diumenge de novembre vaig tenir el goig de participar a la IV Trobada de GeoloSketchers, un grup d’amants del dibuix naturalista a l’aire lliure. Aquest cop la trobada va tenir lloc a les cèlebres Escletxes del Papiol, les quals es troben dins un turó tabular situat a la part més alta d’aquest poble del Baix Llobregat que ha crescut a redós del seu castell medieval.

Vista del Papiol des de Les Escletxes

A les 10 del matí ens trobem a l’aparcament cinc dibuixants i dos acompanyants. Acte seguit, a l’esplanada central de Les Escletxes, el geòleg Isaac Camps, l’organitzador de la trobada, ens fa cinc cèntims sobre l’origen geològic de les citades escletxes, objectiu de les nostres futures “obres d’art”.

Entrem a Les Escletxes

A l'esplanada central rebem una breu explicació geològica

La història geològica d’aquest indret tan peculiar es remunta al Miocè inferior (fa uns 20 milions d’anys) qual al peu d’una de les falles que limiten el vessant nord de Collserola amb la fossa del Vallès-Penedès, s’hi va desenvolupar un ventall al·luvial. Quan aquest ventall va quedar cobert pel mar durant l’anomenada transgressió languiana (fa uns 15 milions d’anys), al seu damunt s’hi van dipositar unes calcàries esculloses i unes margues.

Esquema de la formació d'un ventall al·luvial
i posterior recobriment pel mar

Esquema de la formació de Les Escletxes

El contrast litològic entre les bretxes i argiles del ventall al·luvial (materials tous i plàstics) i les calcàries (roques dures i rígides) fan que aquestes darreres es vegin afectades per un sistema de diàclasis ortogonals que individualitzen a una sèrie de blocs. El moviment horitzontal d’aquests blocs dóna lloc a la formació de passadissos, més o menys estrets i força elevats, tot conferint-hi un aspecte laberíntic de gran bellesa, i per això aquest lloc ha estat qualificat de Paratge Pintoresc i també com Espai d’Interès Geològic. Així mateix se’ns va explicar que el castell està construit damunt un d’aquests blocs que va bolcar i desplaçar muntanya avall.

Aspecte de l'interior d'una de les escletxes

Fetes aquestes explicacions ens acostem a un aflorament per comprovar com damunt les bretxes s’hi troba una capa de calcàries amb fòssils, i també comprovem com en aquestes calcàries s’hi observa una certa zonació on hi destaca una part baixa formada bàsicament per l’acumulació d’ostrèids de considerable grandària.

Aflorament de bretxes i calcàries

Aflorament de les calcàries esculloses

Ostrèids a l'aflorament

Aspecte d'un dels ostrèids

Un exemplar de corall

Després de totes aquestes comprovacions, els dibuixants elegim el lloc que més ens plau i comencem a dibuixar-lo, cadescú segons el seu nivell però, això sí, amb molt d’entusiasme que és la cosa que més importa en aquest cas. Tenim per endavant tres hores de marge i una llum excel·lent.

Comencem a dibuixar...

... dins les escletxes...

... i també a fora

En acabat ens reunim de nou a l’esplanada central per tal de contrastar els nostres treballs i punts de vista, i fer les fotos de rigor.

I aquest és un exemple dels resultats!

El fotògraf Jordi Lluís Pi retratant les nostres "obres"

Quatre dels cinc dibuixants de la trobada (foto: Jordi Ll. Pi)

Així finalitza aquesta bella jornada de relax artístic, la qual ha estat com de recordatori d’uns temps en què els geòlegs anàvem amb la llibreta a tot arreu car les càmeres fotogràfiques només estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats. Finalment ens acomiadem tot esperant poder tornar a reunir-nos en una altra ocasió i en un altre indret especialment pintoresc. Fins a la propera!

Si desitgeu saber més coses de Les Escletxes del Papiol, cliqueu aquí. I si el que desitgeu és saber més coses sobre aquesta IV Trobada de GeoloSkertchers, cliqueu aquí.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: ES VAN SABENT MÉS COSES SOBRE LA LLUNA

Primera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre el tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 26 d’octubre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

La Lluna és el nostre satèl·lit natural. És a 1,3 segons llum de la Terra, però, a escala humana són 384.000 km, unes 9,5 vegades la longitud de l’equador o dels meridians del nostre planeta. La seva òrbita es el·líptica. De vegades, està més lluny i altres més a prop nostre.

Imatge de la Lluna plena

L’estudi de la Lluna va començar amb la determinació del seus defectes en el moviment. El de libració, que de vegades ens deixa veure el seu pol nord i altres el sud. El de balanceig i perturbacions degudes a altres astres, serien altres tipus de moviments, fins a totalitzar unes 500 diferents modificacions de l’òrbita. La temperatura a la seva superfície pot arribar des d’uns -200º fins a sobrepassar-ne els 300ºC.

El primer mapa de la Lluna es deu a Galileu, fou el primer a observar els cràters, les valls i muntanyes de la seva superfície, però sense donar-los nom. Michael van Langren el 1645 va fer una altre mapa donant noms als diferents accidents, però no va prosperar.


Posteriorment, Hevelius i els jesuïtes italians Riccioli i Grimaldi, feren mapes més perfectes i donaren noms als accidents lunars, noms encara vigents avui dia, fins a un total d’uns 200. A les regions planes els fou donat el nom de “mar”, encara que no ho són. Kuiper, al segle XX, va fer un mapa molt detallat, amb moltes més denominacions, bo i respectant les dels italians. Actualment, es coneixen uns 2000 noms de lloc, dels quals uns 800 són de a la cara oculta.

Diferències entre les cares de la Lluna

Avui dia, es coneix bé la Lluna. A la cara visible, un terç de la superfície es plana. A la part del darrere solament ho és una dècima part. Aquestes planures serien anteriors als cràters. Molts cràters tenen una muntanyeta al centre per efecte produït en caure el meteorit que els originà.


Les primeres sondes a la Lluna foren enviades pels soviètics. La primera que hi arribà en fou el Lunik II el 1959. Els americans també fabricaren els Ranger, els quals, el 1965, arribaren a la Lluna com a satèl·lits orbitals i retrataren la seva superfície, inclús la de la cara oculta, amb els seus mars més petits. El viatge a l’espai del primer astronauta, el soviètic Yuri Gagarin, va permetre pensar en enviar a la Lluna naus tripulades.


Van ser primer els americans que enviaren els seus primers Apol·lo tripulats. El número 10 va donar la volta a la Lluna. El 11 va allunar per primer cop. Aquesta expedició va sortir de la Terra el 16 de juliol de 1969 i estava formada per Armstrong, Aldrin i Collins; es va posar en òrbita lunar el 20 de juliol a les 20 h. Allunitzaren a les 2 h de la matinada del dia següent.


Seguiren 6 expedicions més, malgrat que la 13 no va poder allunitzar. Les 15, 16 i 17 portaren un vehicle i van recórrer fins una distància de 20 km des del punt d’allunitzatge, amb estada de la darrera de fins a tres dies. Entre totes les expedicions es recolliren 2.200 mostres amb un total de 385 kg (es pot contemplar una mostra al Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar).


Diferents materials presents a la Lluna i la seva distribució

El projecte Apol·lo finí el 1972 i no s’hi ha tornat, encara que sí hi han anat expedicions no tripulades (Lunakod russes). Darrerament n’hi ha enviat sondes xinesos, japonesos i indis. La Xina ha iniciat les investigacions enviant–hi tres naus, una d’elles amb un vehicle d’exploració. Però per què la Lluna és un satèl·lit tan gran? Per explicar-ho, hi ha tres teories: que és filla, que és germana o que és esposa de la Terra.


Georges Darwin, fill de Charles, exposa que la Lluna era filla de la Terra. Quan al principi dels temps, la Terra era líquida i es va produir una excrescència que fou llençada a l’espai i formà la Lluna. Però la regolita  (mantell de pedres esmicolades que recobreix la seva superfície dura) no és com els nostres sòls tan diferents; i els silicats que componen les seves roques. A més, la cicatriu que es suposava era el Pacífic, avui dia se sap que dit oceà ha estat originat en una època relativament recent pel moviment de les plaques que el conformen.


Urey, va llençar la teoria que era esposa de la Terra. Al voltant del Sol van originar-se inicialment cinc planetes: Mercuri, Venus, Terra, Lluna i Mart. La Terra va captar finalment la Lluna en apropar-s’hi i en va fer esposa Segons Singer, seria germana. Quan es formaren els planetes a partir de la nebulosa còsmica, el remolí de la Terra va tenir a prop una nebulositat anàloga que formà la Lluna que acabà sent capturada per la Terra, o sigui en fou germana. Actualment, es creu més probable la segona teoria.

A la Lluna es van deixar aparells sismògrafs per tal de detectar llunatrèmols. Cap d’ells arriba a 3 escala de Richter. Hi ha tres menes de llunatrèmols. Uns, es produirien per la influència de la gravetat de la Terra. A uns 800 km de profunditat, la Lluna seria pastosa i la Terra li provocaria marees de fins a 50 cm i cada 29,5 dies terrestres (duració del dia lunar). Altres sismes es produïrien per causa del Sol i d’altres astres. Un tercer tipus serien els deguts a impactes de meteorits de més d’un quilogram de pes. Les duracions dels llunatrèmols arriba de vegades a uns quatre dies, ja que la Lluna es comporta com una campana. Cal tenir en compte que el metall del qual estan fabricats els simògrafs es dilata i es contrau i això també influeix en la detecció, però no són llunatrèmols.

El dia lunar duraria quasi be uns 15 dies terrestres i la nit lunar uns altres tants. El nostre satèl·lit frena la rotació terrestre. Fa uns 600 milions d’anys, el dia durava unes 30 hores i ara en són 24. Aquesta variació s’ha pogut observar en estudiar les estructures de creixement dels coralls paleozoics. Cal fer una correcció horària d’un segon cada tres anys. I ja s’han corregit 25 segons des que se sap, encara que aquest fet provoca inestabilitat a internet i pot provocar interrupcions al sistema informàtic. S’ha proposat afegir una hora cada 600 anys, però l’opinió està dividida.

Projecte d'estació a la Lluna

Actualment, es considera la creació d’una colònia habitada en substitució de l’estació espacial. És un projecte internacional, frenada per la falta d’aigua. S’ha proposat instal·lar-la al pol, on les variacions de temperatura són més minses.

Si voleu veure el reportatge complet que es va poder veure a la conferència, cliqueu aquí.