Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 8 de juliol del 2016

Ventus: LA MUNTANYA DE FOC I LA PRINCESA PIRENE. Llegendari a l'entorn del nom del Pirineu (I)

Pirineu, Pirineus (en català), Pirenèus (en occità), Perinés o Perineus (en aragonès), Pirinioak (en èuscar), Pirineo, Pirineos (en castellà), Pyrénées (en francès)… El nom d’aquesta serralada, on hi ha tants pobles diversos i es parlen tantes llengües, ja fou objecte d’interpretació a l’antiguitat clàssica, a través, principalment, de dues llegendes (l’incendi de la serralada i el tràgic destí d’una princesa indígena), així com algunes mencions sobre una antiga ciutat i un santuari que no han deixat rastre.


Imatge de satèl·lit de la serralada pirinenca

El Cap de Creus, vora el cual es localitzen
les antigues llegendes sobre el nom del Pirineu

Així, l’historiador grec Diodor de Sicília (s.I aC), autor de la vasta Biblioteca Històrica, compendi de múltiples fonts de diversos autors anteriors, recull en el llibre V d’aquesta obra el següent fragment sobre el Pirineu, atribuït al filòsof grec Posidoni (s.II-I aC):


Diodor de Sicília

Hom diu que antigament, en aquests indrets, plens de boscos i atapeïts d’arbres, les muntanyes van ser enceses per alguns pastors, i van continuar cremant durant molts dies; per aquest fet aquestes muntanyes es digueren Pirineus (del grec pyr, foc), i les superfícies roents de la terra van suar l’abundant mena d’argent fos, de tal manera que el metall baixava en corrents de plata pura, com un riu.

Al record que tenien els grecs d’un gran incendi que donà nom a la serralada, s’hi afegí posteriorment la llegenda de la princesa Pirene, que el poeta llatí Sili Itàlic (25-101 dC) recull en la seva obra Punica, llarg poema èpic dedicat a les guerres entre romans i cartaginesos, i que inserta en l’episodi del pas d’Hanníbal pel Pirineu:


Sili Itàlic


L'obra Punica en un manuscrit del s. XV

Aquestes muntanyes porten el nom de la filla de Bèbric (rei epònim dels Bèbrices, tribu que s’estenia a banda i banda del Pirineu), víctima del seu hoste, l’Alcida (un dels noms d'Hèrcules, descendent d’Alceu), quan anava de pas cap als camps del triple Gerió (gegant de tres cossos i tres caps) amb la idea d’executar els seus treballs. Sota els efectes de Bacus, al palau de l’implacable Bèbric, va deixar privada de la seva virginitat la infeliç Pirene, i així, aquest déu, si ens és lícit creure-ho, fou la causa de la mort de la malaurada Pirene. Aquesta, un cop hagué lliurat la vida a una serp i horroritzada per por de la ira del seu pare, abandonà casa seva i fugí a les muntanyes. I en aquells indrets tenebrosos i solitaris plorà la nit que va ésser seduïda per l’Alcida. I, al mateix temps que lamentava els ingrats amors del seu raptor, bèsties ferotges la trossejaren malgrat que ella aixecà les mans suplicants i implorà l’ajut de l’hoste.

Hèrcules lluitant amb Gerió

Quan l’heroi tornà victoriós (de Gerió) i trobà les despulles de Pirene escampades, esclatà en plors; els laments van fer tremolar els cims de les muntanyes; entre lamentacions invocaba el nom de Pirene, i totes les roques, tots els caus de les feres, repetien com un ressó el nom de l’amada Pirene. I després d’això, va col·locar les despulles en una tomba alhora que plorava per darrera vegada. La fama d’aquest esdeveniment no s’ha perdut en el temps i per això aquestes muntanyes conserven viu a través dels segles el nom de la princesa Pirene.

Aquesta llegenda explica, doncs, que Hèrcules bastí una tomba a la princesa, i no pas que aixequés tota la serralada pirinenca, fet que se li atribuïrà posterioment. Es tracta d’una llegenda culta d’època romana, sense tradició a la mitologia grega i que no s’esmenta en el cicle dels dotze treballs d’Heracles.

Exposades aquestes dues llegendes, passem a veure algunes referències geogràfiques d’autors grecollatins, certament vagues, que semblen tenir algun lligam amb aquests mites.

La primera (i la més tardana com a referència escrita) es refereix a l’enigmàtica i mai no confirmada colònia grega de Pirene, fundada per grecs massaliotes (de Marsella) a la costa entre l’Albera i el Cap de Creus, amb anterioritat a les futures ciutats de Roses i Empúries. Podria haver estat també el record del foc a les muntanyes la causa perquè aquells grecs posessin el nom de Pirene a la seva colònia.

Aquesta cita la trobem en el poema llatí Ora Marítima (Els contorns marítims), obra de Ruf Fest Aviè (s. IV-V dC), un alt funcionari que ocupà diversos càrrecs polítics a l’època del Baix Imperi Romà, i que reutilitzà per a la seva obra un antic Periple d’un autor grec del s. VI aC, amb la descripció d’un viatge marítim de Tartessos a Massàlia (Marsella), i que al seu torn va utilitzar informació dels navegants tartessis sobre les costes de Tartessos a Bretanya, i les illes d’Irlanda i Gran Bretanya.



Edició catalana de l'Ora Maritima d'Aviè

Aviè, des del silenci d’una biblioteca romana i sembla que sense emprendre cap viatge, compòn una obra anacrònica basada en una antiga descripció de nou segles abans sobre unes costes amb ciutats i pobles (ligurs, ibers i tartessis) que ja no existien a la seva època, i mentre esmenta Pirene, no diu res de ciutats com Emporion (Empúries) i Rhode (Roses), fundades amb posterioritat al Periple grec.


 
Els versos llatins d’Aviè que ens interessen venen a dir el següent: Hom diu que, als límits de la terra dels sordons, hi hagué, antigament, Pirene, ciutat opulenta, i que aquí els colons de Massàlia realitzaven, moltes vegades, els seus negocis. Fins a Pirene, però, des de les Columnes d’Hèrcules i des del xuclador de l’Atlàntic, hi ha una singladura de set dies per a una nau lleugera.

Seria aquesta ciutat de Pirene equiparable al Port del Pirineu? L’historiador llatí Titus Livi (Pàdua, 59 aC - 17 dC), esmenta aquest port en la seva monumental obra Ab urbe condita o Història de Roma, quan parla, en el llibre XXXIV, de l’expedició del cònsol Marc Porci Cató, l’any 195 aC, contra els pobles ibèrics revoltats de la Hispània Citerior:

Titus Livi
 
Edició catalana de la Història de Roma


El cònsol Marc Porci sortí immediatament  amb vint-i-cinc naus llargues, cinc de les quals eren dels aliats, cap al port de Luna (ciutat marítima etrusca, avui La Spezia), on havia manat que es dirigís l’exèrcit. Enviat un edicte per tota la costa, i reunida una esquadra de naus de tota mena, sortí del port de Luna i ordenà que el seguissin al Port del Pirineu (...) Des d’allí se n’anaren a Roses i n’expulsaren un destacament d’hispans que quedava a la fortalesa. Des de Roses, a favor del vent, arribaren a Empúries; allí desembarcaren totes les tropes, llevat les de l’esquadra aliada.


Esquema de l'antiga Empúries, amb les fundacions gregues
de la costa (Palaiàpolis i Neàpolis) i l'extensa ciutat romana 

Aquest Port del Pirineu hauria esdevingut posteriorment el Port de Venus? El geògraf romà Pomponi Mela (m. 45 dC) l’esmenta en la seva obra De situ orbis o Chorographia, on fa una descripció general sobre les tres parts del món conegudes; en el llibre II situa enmig els promontoris pirinencs, el Portus Veneris (Port de Venus), molt resguardat, i el lloc dit Cervària (Cervera de la Marenda), fi de la Gàl·lia.

La Chorographia de Mela en una edició veneciana del s. XV

En aquest cas la seva localització és més concreta, doncs de Portus Veneris deriva el topònim Portvendres, població nord-catalana del Rosselló, a la Costa Vermella, on es podrien concentrar els tres noms fins ara esmentats, encara que alguns historiadors i arqueòlegs moderns també s’inclinen per situar els dos primers a la veïna població de Cotlliure (Caucoliberis).


Portvendres, l'antic Portus Veneris

Aquest Port de Venus s’anomenaria així pel fet d’erigir-se a prop el santuari d’Afrodita Pyrene o Venus Pirinea, esmentat per Estrabó i Plini el Vell?


El geógraf grec Estrabó (62 aC - 19 dC), confirma, en el llibre IV de la seva Geographia, la existència d’aquest santuari: La costa de la Gàl·lia Narbonesa s’estén des de la desembocadura del Var (prop de Niça) al temple d’Afrodita Pyrene que marca la frontera de la Província (nom antic de la Gàl·lia Narbonesa, d’on deriva el nom de la Provença) amb la Ibèria. I a continuació esmenta algunes distàncies des d’aquest Afrodision: 2600 estadis (481 Km) fins al riu Var; 63 milles (93 Km) fins a Narbona.


Estrabó


La Geographia d'Estrabó en una
edició del s. XVI impressa a Basilea

Plini el Vell (Como, 23 - Stabia, 79), el gran enciclopedista llatí mort durant l’erupció del Vesubi, també l’esmenta, com a Venus Pirinea, en el llibre III de la seva Història Natural, quan descriu la costa des de Bàrcino fins al límit amb la Gàl·lia: A la costa, la colònia de Bàrcino, cognominada Favència; Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró), ambdues ciutats amb dret romà; després el riu Arnum (la Tordera), Blandae (Blanes), el riu Alba (el Ter), Empúries, ciutat noble, habitada, una part, per indígenes, i l’altra per grecs descendents dels foceus, després el riu Ticer (la Muga) i, darrera d’ell, Venus Pirinea, a l’altre costat del promontori (cap de Creus), a 40 milles (59 Km).


Plini el Vell


La Història Natural en una
edició holandesa del s. XVII

Hom ha situat aquest santuari, del qual no s’ha trobat encara cap rastre, al promontori del Fort del Fanal, a Portvendres, encara que al s. XVII el cronista català Jeroni Pujades el situarà, per raons polítiques i en defensa de la catalanitat dels comtats del Roselló i la Cerdanya (com veurem més endavant), al terme de Salses; altres afirmaran, de manera interessada de signe contrari, que es trobaria en el mateix indret on s’aixecaria després el monestir de Sant Pere de Rodes.


El Fort del Fanal a Portvendres, on s'erigiria
antigament el santuari de Venus Pirinea


Sant Pere de Rodes

A banda de les polèmiques sobre la seva localització, i tal com apunta també Pujades, podria ser que aquest santuari fos originàriament una tomba en memòria d’una princesa, de nom hel·lenitzat Pirene, i que el record d’aquesta s’acabés per assimilar amb el culte a Afrodita? És una teoria certament estimulant que lligaria el mite a un indret geogràfic concret.


Fins aquí les referencies dels autors grecollatins, que podrien establir una possible relació Pirene > Port del Pirineu > Port de Venus > Venus Pirinea. Sortiran algun dia a la llum les restes de l’antiga colònia grega i el santuari que hi podria anar associat? Seria aquest la primitiva tomba d’una princesa indígena? De moment aquestes preguntes queden sense resposta. En un proper article veurem com els mites del foc i la princesa seran recollits per cronistes, poetes i narradors fins als nostres dies, una prova que el mite segueix viu a banda i banda del Pirineu. Si voleu vaure el següent capítol d'aquesta història, cliqueu aquí,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada