Oi que
sembla un absurd que es pugui fer tal cosa? Quasevol que no estigui al corrent
dels avenços de la ciència i sigui preguntat sobre això respondrà que ho veu
impossible. Nosaltres mateixos hem quedat astorats en assabentar-nos, perquè
resulta que la resposta a aquesta pregunta és que sí.
Exemplars de Washingtonia filifera en un parc de Montjuïc (Barcelona)
Tots sabem
que les plantes verdes amb la seva funció clorofil·lica produeixen energia
química a partir de l’energia lluminosa que reben del Sol. Aquesta funció fa
descompondre l’anhidrid carbònic de l’aire (cosa que ès beneficiosa per a
nosaltres, ja que proporciona l’oxigen que ens és tan necessari) i també aigua,
i dels resultats d’aquestes descomposicions n’obté els sucres (glucosa i
altres) que els són necessaris per al seu nodriment. Però no tot el que
transformen ho necessiten i l’energia sobrant se’ls escapa per les arrels en
forma d’electricitat. La idea, doncs, és aprofitar aquest flux energètic que
llencen.
Hi hagué qui
es plantejà la possibilitat de no deixar perdre aquesta energia. Però com? La
resposta és que es començà, ja fa uns vuit anys, a treballar amb aquest
objectiu. Un equip de la Universitat de Wageningen d’Holanda s’hi interessà i
fundaren una institució anomenada Plant-e, amb la intenció d’aconseguir una
electricitat que fos suficient almenys per a carregar telèfons o punts WiFi, o
porser bombetes i tot. I fa uns mesos van arribar a un bon resultat, potser una
mica diferent del que pretenien: a Holanda ja han pogut inaugurar dues instal·lacions
elèctriques, una a Wageningen i l’altra a Amsterdam, de 300 leds cadescuna...
un èxit total!
www.wageningenur.nl
Ja sabeu què
és un led? Aquest nom està format per
les sigles angleses de Light-Emitting
Diode. Un led és, doncs, un díode que emet llum, i precisament llum blanca
i, per si no ho recordeu, un díode és un dispositiu elèctric semiconductor
format per dos elèctrode (ànode i càtode) de manera que el corrent pot passar
del càtode cap a l’ànode però no al l’inrevés. En principi un díode no té
perquè emetre llum, però el 1962 Nick Holonyak va inventar-ne un que ja emetia
una lluminositat vermellosa, verda o groga, molt dèbil encara, però aquests
díodes començaren a fer-se interessants i es mirà de progressar per a
obtenir-ne de més lluminosos. I no va ser fins la dècada dels noranta que
l’equip format per Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura aconseguiren
el led de llum blanca, pel qual reberen el Premi Nobel de Física l’any 2014.
www.emirates.247.com
Doncs bé,
com que el terra d’una plantació a causa del que emeten les arrels de les
plantes verdes pot fer com d’ànode d’un díode, els holandesos han aconseguit el
que hem dit. Clar que la cosa és olt més complexa i no us ho puc explicar amb
detall com s’ho han manegat, però només us diré que perquè la cosa funcioni cal
que hi intervinguin els microorganísmes del sòl. Però una instal·lació que
arribi a alimentar 300 leds no és pas menyspreable. Esperem que l’exemple dels
holandesos faci pensar als experts d’altres països d’utilitzar també aquesta
mena d’energia que, evidentment, és de les més netes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada