Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 29 de juliol del 2016

Mn. Francesc Nicolau: PODEM OBTENIR ELECTRICITAT A PARTIR DE PLANTES VIVES?

Oi que sembla un absurd que es pugui fer tal cosa? Quasevol que no estigui al corrent dels avenços de la ciència i sigui preguntat sobre això respondrà que ho veu impossible. Nosaltres mateixos hem quedat astorats en assabentar-nos, perquè resulta que la resposta a aquesta pregunta és que sí.

Exemplars de Washingtonia filifera en un parc de Montjuïc (Barcelona)

Tots sabem que les plantes verdes amb la seva funció clorofil·lica produeixen energia química a partir de l’energia lluminosa que reben del Sol. Aquesta funció fa descompondre l’anhidrid carbònic de l’aire (cosa que ès beneficiosa per a nosaltres, ja que proporciona l’oxigen que ens és tan necessari) i també aigua, i dels resultats d’aquestes descomposicions n’obté els sucres (glucosa i altres) que els són necessaris per al seu nodriment. Però no tot el que transformen ho necessiten i l’energia sobrant se’ls escapa per les arrels en forma d’electricitat. La idea, doncs, és aprofitar aquest flux energètic que llencen.

Hi hagué qui es plantejà la possibilitat de no deixar perdre aquesta energia. Però com? La resposta és que es començà, ja fa uns vuit anys, a treballar amb aquest objectiu. Un equip de la Universitat de Wageningen d’Holanda s’hi interessà i fundaren una institució anomenada Plant-e, amb la intenció d’aconseguir una electricitat que fos suficient almenys per a carregar telèfons o punts WiFi, o porser bombetes i tot. I fa uns mesos van arribar a un bon resultat, potser una mica diferent del que pretenien: a Holanda ja han pogut inaugurar dues instal·lacions elèctriques, una a Wageningen i l’altra a Amsterdam, de 300 leds cadescuna... un èxit total!

www.wageningenur.nl

Ja sabeu què és un led? Aquest nom està format per les sigles angleses de Light-Emitting Diode. Un led és, doncs, un díode que emet llum, i precisament llum blanca i, per si no ho recordeu, un díode és un dispositiu elèctric semiconductor format per dos elèctrode (ànode i càtode) de manera que el corrent pot passar del càtode cap a l’ànode però no al l’inrevés. En principi un díode no té perquè emetre llum, però el 1962 Nick Holonyak va inventar-ne un que ja emetia una lluminositat vermellosa, verda o groga, molt dèbil encara, però aquests díodes començaren a fer-se interessants i es mirà de progressar per a obtenir-ne de més lluminosos. I no va ser fins la dècada dels noranta que l’equip format per Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura aconseguiren el led de llum blanca, pel qual reberen el Premi Nobel de Física l’any 2014.

www.emirates.247.com

Doncs bé, com que el terra d’una plantació a causa del que emeten les arrels de les plantes verdes pot fer com d’ànode d’un díode, els holandesos han aconseguit el que hem dit. Clar que la cosa és olt més complexa i no us ho puc explicar amb detall com s’ho han manegat, però només us diré que perquè la cosa funcioni cal que hi intervinguin els microorganísmes del sòl. Però una instal·lació que arribi a alimentar 300 leds no és pas menyspreable. Esperem que l’exemple dels holandesos faci pensar als experts d’altres països d’utilitzar també aquesta mena d’energia que, evidentment, és de les més netes.

divendres, 15 de juliol del 2016

Ventus: LA MUNTANYA DE FOC I LA PRINCESA PIRENE. Llegendari a l'entorn del nom del Pirineu (II)

Després del període medieval, en què la cultura clàssica fou conservada, copiada i traduïda als monestirs, l’aparició al Renaixement de l’humanisme i l’impremta impulsen la seva difusió a les ciutats i les universitats. Les obres clàssiques s’imprimeixen, sovint amb comentaris al text, i les referències mitològiques són utilitzades i reinterpretades en moltes obres literàries; en el cas de les antigues llegendes i referències pirinenques, aquestes apareixen en diverses cròniques històriques d’autors catalans i valencians dels ss. XVI i XVII.

Així, l’historiador i eclesiàstic valencià Pere Antoni Beuter (València, 1490 - 1554) escriu en la Primera part de la Història de València (1538) una curiosa versió del nom de la serralada:

Primera part de la Història de València (1538)

Dihuen que los Pyrineus se nomenaren del nom de una donzella dita Pyrene, filla de Bebrycio, qui era senyor de una fortalesa en aquelles montanyes; y perquè passant per allí Hèrcules quan anava a pelear ab Gerion, Bebrycio lo acullí magníficament y li féu molta festa, per paga del bon aculliment, Hèrcules li deshonrà sa filla Pyrene. Restà lo nom a les montanyes en memòria de una tan gran descortesia.

Un altre religiós i erudit del s. XVI fou el català Francesc Tarafa (Llerona, 1495 - Roma, 1556). De les nombroses obres que va escriure, destaca la Crònica de cavallers catalans (amb la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama) i, en el cas que ens interessa, d’un diccionari històric i geogràfic en llatí que porta el llarg títol De Hispaniae situ, provinciis, populis, regionibus, urbibus, oppidis, fluminibus, montibus et promontoriis dictionarium (1552); en l’entrada o glossa referent al Pirineu recull les dues llegendes principals i diverses etimologies, segons queda exposat en la traducció catalana del text en llatí:

Aquestes muntanyes són anomenades així perquè molt sovint són colpides pels llamps; o bé a partir de Pirene, verge bebrícia coneguda allí per la violació que li féu Hèrcules líbic.(…) Però, tal com sembla a Diodor (ja que Plini considera llegendàries aquestes narracions), foren anomenades d'aquesta manera perquè antigament, produït un foc (pyr en grec) per uns pastors, varen cremar, i d'aquell incendi expulsaren diversos tipus de metalls.

El peu d'aquestes muntanyes comença en els límits de la Gàl·lia Narbonense, a la regió de Sardona, en un promontori que anomenen Piària. La seva superfície s'estén cap al mar Nostre al llarg d'uns deu mil passos, on hi ha la població dels Cautilíbers, en vulgar Colliure, que antigament havia estat dels Eliberitans, i el mercat dels Roscillonesos, avui dia Perpinyanesos. Hi ha també el Port de Venus, en vulgar Portvendres, i el promontori de Cervera, des d'on també es divisen els trofeus de Pompeu. Tot seguit, es mostra també un altre promontori molt celebrat pels navegants, el qual anomenen Crucianum, en vulgar Cap de Creus. D'ací el Pirineu, allunyant-se una mica, s'allarga en punta cap amunt, enlairant-se en forma d'una carena que, com que és coberta de neu, s'anomena Albera.

Restes dels Trofeus de Pompeu, prop de la Junquera

Cal dir que els Trofeus de Pompeu, esmentats sovint per Estrabó, eren un monument erigit per Pompeu l’any 71 aC al coll de Panissars, prop de la Junquera, en memòria de les seves victòries sobre Sertori a Hispània; en aquest punt confluïen les vies Domitia i Augusta. En base a la seva situació i a la suposada del santuari de Venus Pirinea, i amb l’autoritat de que gaudien aleshores els antics textos romans, l’expansionisme francès del s. XVII reclamarà el territori dels comtats del Roselló i la Cerdanya, tot considerant com a fita fronterera la branca meridional pirinenca de l’Albera, enfront la septentrional de les Corberes que arriba a Salses i marca el límit nord-català. Aquest expansionisme s’acabarà legitimant amb el Tractat dels Pirineus (1659), davant la feblesa i la incapacitat de la monarquia espanyola.

L’historiador i advocat Jeroni Pujades (Barcelona, 1568 - Castelló d’Empúries, 1635), qui va arribar a viure els primers enfrontaments entre els regnes d’Espanya i França per aquesta qüestió, és l’autor d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609). En el llibre I, cap. 22, es refereix a Pirene:

El primer llibre de la Crònica Universal
 del Principat de Catalunya (1609)

Hércules tingué amors ab una dona espanyola anomenada Pyrene (…) y aquesta morí en vida de Hércules. Lo qual per honrrarla, li feu un gran sepulcre (…) y la gent començà a venerar y honrrar aquell sepulcre. Y com Venus entre altres significacions vulla dir gentilesa, y també qualsevol acte libidinós, de aquí, aquell temple, o sepulcre, se digué de Venus Pyrene.

Pujades, doncs, apunta la teoria de que el santuari de Venus Pirinea fos originàriament la tomba de Pirene. I a continuació situa aquest temple prop de Salses, en el terme de Fitor, a la muntanya de Leucata, enfront de les teories franceses, acceptades sense crítica per algun historiador castellà, de que aquest santuari estaria localitzat a Sant Pere de Rodes.

En el llibre II, cap. 5, esmenta àmpliament la llegenda de la muntanya de foc: Los pastors de aquells bestiars que pasturaven per allà prop la punta de aquella montanya que en Cathalunya dihem cap de Creus, per cremar los prats, estepars, o garrigals, y altres boscatjes, pera que nasquessen noues herbes, y menudet gram, per pasturar los bestiars, com se acostuma entre pastors, encengueren fochs, y feren cremades de las ramas secas. Y prengué lo foch de una part y altra, de tal manera, que sobrevenint un poch de ayre de mar, y descuydantse los pastor, comença a discorrer per tota la montanya. Cresqué ab tal exces que (…) se estengué y allargà per moltes llegues de aquelles montanyes. Y aquí lo ardor y poder del foch fonch tal que les roques se ensengueren en moltes parts, y se obriren grans foços y vallades (…) Y no sols los pobles vehins, los arbres y les rochas sentiren aquella violencia, y poder del foch, pero encara les secretes mines dins la terra amagades, nos pogueren escusar de sentir aquest ardor. Ans ab ell suaren y esclataren de tal manera, ques fongueren, y derritiren, y crivellada la terra per moltes parts, se feren gran regueres de or, argent, y altres metalls, corrent des del mes alt de les montanyes, fins a les profundes valls. (…)  A causa de aquest tant gran insendi, los grechs anomenaren a la montanya Pyrinea, perque Pyr en aquella llengua vol dir foch.

Pujades relaciona aquesta etimologia amb el nom del Vallespir (de Vallispyris), mentre que, insistint en l’episodi de la fusió dels metalls de les mines, també explica l’origen del nom del Conflent (teoria que aprofitarà segles més tard Verdaguer en el seu poema L’Atlàntida):

Y com el calor del foch fes fondrer les secretes y ricas mines de les entranyes de la terra, y correguessen los riells de or, argent, y altres metalls per la terra: de aquí, part de ella per ahont ab mes abundancia era la confluencia de aquestos metalls, se digué Confluens, a la qual vui dihem Conflent.

Totes aquelles cròniques, que recollien en els seus primers capítols un passat mític d’Espanya, iniciat amb el personatje bíblic de Túbal, donaren temes a la literatura. Un exemple primerenc el tenim en el poeta portugúes Luís de Camões (1524-1580), qui fa una petita referència a la llegenda del Pirineu en el cant III del seu poema Os Lusíadas (Els Lusíades) (1572):

Primera edició de Os Lusíadas (1572)

Logo os montes da Nympha sepultada, Pirene, se alevantam, que, segundo Antiguidades contam, quando arderam, Rios de ouro e de prata entao correram.

Allí els cims de la nimfa sepultada, Pirene, al cel van aixecant-se, d'on, com vol l'antic rumor, quan es bleïren, corrents d'or i argent arreu fluïren. (Traducció catalana de Miquel Dolç i Guillem Colom).

Jacint Verdaguer

Però serà Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) qui, estimulat per la lectura de les antigues cròniques, farà una original versió poètica dels mites pirinencs, tot vinculant els personatjes d’Hèrcules (aquí també anomenat Alcides) i Pirene amb l’incendi de la serralada, i que insereix en el cant I (L’incendi dels Pirineus) del seu poema L’Atlàntida (1877):

Primera edició de L'Atlàntida (1877)

Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.

L’incendi abriga el Pirineu d’un cap a l’altre. Hèrcules, després de batre als gegants de la Provença, s’hi acosta, atret pel gran incendi que assola la serralada. D’entre els cingles del Canigó en flames treu, moribunda, a la princesa Pirene. Aquesta, abans de morir, li diu que és la darrera descendent de la nissaga de Túbal i com a tal, reina d’una Espanya llegendària, tot just destronada per Gerió, el monstre de tres caps, qui ha arribat des d’Àfrica per arrabassar-li el tron. Pirene ha hagut de refugiar-se a les muntanyes, però Gerió provoca el terrible incendi. Les roents flames fan sortir de les muntanyes regalims d’or i argent:

Mes ja a l’incendi roges esclaten les muntanyes,
i, per esqueis i balmes, filera de volcans
foragiten los fosos tresors de ses entranyes,
que copsen en llur falda les planes verdejants.

Pirene mor i Hèrcules, un cop les llevantades van apagant el foc, alça a la princesa un mausoleu de roques a l’extrem de la serralada, allargant-la fins al mar:

I, esmerletant de timbes i grops aquelles terres,
escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alcà-li de serrres sobre serres
que, mal arrestellades, fan gemegar lo món.

Verdaguer relaciona, doncs, el foc i la princesa, i a ambdós mites atribueix el nom del Pirineu, doncs en el pròleg a L’Atlàntida exclama: Que esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores i belles les ones d’or i plata que de ses foses entranyes regalaren! Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom..., mentre que en una de les estrofes d’aquest cant I s’inclina per l’etimologia del foc, tot afegint les de Portvendres i el Conflent:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l’abrasador incendi, al Pirineu antic,
i en conca d’esmaragda lo líquid verge al pendre’s,
donà nom a Conflent encara més bonic.

En la versió verdagueriana no hi ha lloc per a la relació amorosa entre Hèrcules i Pirene, i aquesta mor tot just conèixer l’heroi. Tanmateix, aquesta adaptació moderna del mite és la que ha perdurat en l’imaginari popular, substituïnt la de Sili Itàlic, tot quedant com una antiga tradició hispànica en tots els reculls de llegendes pirinenques, i també en les moltes versions que es poden consultar a Internet.

Capçalera de la revista Marinada de Palamós

La llegenda es va ampliant amb més variants i episodis. Una tradició empordanesa, recollida per Lluís Barceló i Bou i publicada l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós, explica que Pirene ha sobreviscut a l’incendi i decideix deixar la muntanya per cercar a la costa un nou lloc per a viure. Amb els seus servidors inicia un periple pel golf de Roses, el cap de Begur i les cales d’Aiguablava, Llafranc i Calella. Finalment arriba a la platja que avui coneixem com La Fosca de Palamós:

Sos peus nusos, en enfonsar-se en la sorra finíssima de la platja, li produïren una sensació de tal dolcesa, que en restà meravellada. “Aquí -digué a ses servents- m'hi bastireu un palau mig en mar i mig en terra, perquè pugui copsar a l’ensems les carícies de les ones i el pessigolleig del fí sorral. Els pins m'hi serviran de dosser, i les ones ajogassades m'adormiran amb llurs cançons”. La platja, abans quieta i solitària, fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus.

A llevant d’aquella platja s’alçava el castell de Sant Esteve. El senyor de la fortalesa, assabentat de la bellesa de Pirene, va voler conquerir-la i li envià diversos missatgers amb presents, però ella l’ignorà i no va voler saber res dels seus oferiments. Aquell cavaller restà molt humiliat i de les súpliques passà a les amenaces. Tot fou en va, i una nit, quan en el palau de la princesa tothom dormia, els homes del castell l’assaltaren i li calaren foc, tot reduïnt a cendres el palau i els seus habitants. Pirene, doncs, no va poder escapar al seu destí marcat pel foc:

Del palau de la princesa no en restà més que un munt de runes, que llepades per les ones de dia i de nit, amb el transcurs dels segles quedaren reduïdes a una sola roca que s'alça encara al mig de la platja, negra i recremada, per a record dels mortals. El color de la roca, que fou palau de la princesa, donà nom a la platja de La Fosca pel qual la coneix tothom; i en quant al castell, encara el curiós visitant podrà veure-hi els grans carreus que formaven el fonament de les muralles amb ses torres, per la part de ponent, i de la part de terra s'hi pot veure el portal d'entrada i l'excavació del fosso en la roca viva.

La roca que ha donat nom a la platja de La Fosca i que,
segons la tradició, serien les restes del palau de Pirene

Restes del castell de Sant Esteve de la Fosca

Una altra variant de la llegenda, més recent, el tenim en la novela Al començament fou el foc (1995), del prolífic escriptor mallorquí Pere Morey (Palma, 1941), primera part d’una trilogia formada també per La metgessa càtara (2002) i Pirènia, el país que mai no va existir (2009).


En el primer llibre, l’autor es basa en la tradició occitana que situa la tomba de Pirene a la vall d’Ussat, a l’Arièja, i en concret a la Cova Gran de Lombrives, avui una cova turística prop de Tarascon, on una de les formacions rep el nom de tomba de Pirene.

La tomba de Pirene, a la cova de Lombrives

La narració es desenvolupa al s. XIII aC, quan un estol de naus gregues, comandat per Hèracles, desembarca al Rosselló per fer-hi hivernada. Un grup es fa terra endins i entra en contacte a la vall d’Ussat amb una tribu, amb la qual fan amistat. Hèracles s'enamora de la seva reina Pirena, la dels ulls color d’ambre, i tots els seus companys també troben parella. Passen l'hivern a la vall, compartint les celebracions i les tasques quotidianes. Poc abans de la primavera fan una eixida cap a una vall llunyana on diuen que hi ha or. En tornar troben el poblat destruït per una horda d'aris del nord. Lluiten amb ells i els rebutgen, però Pirena i molts dels seus companys han estat morts pels bàrbars. Hèracles aixeca una gran pira funerària:

Tot l’horabaixa ressonaren, lúgubres, les destrals per tota la vall, tallant troncs i cimals per a la immensa pira. Damunt hi col·locaren els cadàvers dels seus... Pirena, dalt de tot, presidint encara el seu poble més enllà de la mort... Finalment, la nit es compadí d’ells i cobrí pietosament aquella devastació i desesperança. I aleshores nasqué una albada feta per l’home, el sol roent, descabdellat i espurnejant de la pira en què Pirena complia el fat que portava implícit el seu nom: pyros, foc. Així fou, doncs, com al començament de la història dels pobles dels Pirineus fou el foc funerari de la jove que donaria el nom a les muntanyes que portarien el seu nom més enllà dels mil·lenis.

Llavors els grecs seguiren el seu camí cap a Tartessos, a l’extrem sud d’Ibèria, i els supervivents ussatians es refugiaren a les muntanyes fugint de l’onada de pobles aris que davallaren del nord el segle XIII aC. A la vall sols hi quedaren els remolins de cendra que el vent escampava pels arbres, per les roques, per la Cova Gran...

I fins aquí aquest repàs a algunes de les moltes versions del mite. Cada poble, cada comarca, cada país a banda i banda del Pirineu té la seva manera d’explicar la vida i la mort de Pirene. La nostra princesa forma part de la mitologia pirinenca, al costat de les gojes, alojes o dones d’aigua, els minairons, el gegant Rotllà, Otger Cataló, les llegendes del Canigó, el comte Arnau, etc. Com tota llegenda que continua viva, de ben segur que seguirà sent objecte de noves interpretacions i nous llibres, i qui sap si en el futur alguna troballa arqueològica acabi per traslladar aquest mite a la història.

divendres, 8 de juliol del 2016

Ventus: LA MUNTANYA DE FOC I LA PRINCESA PIRENE. Llegendari a l'entorn del nom del Pirineu (I)

Pirineu, Pirineus (en català), Pirenèus (en occità), Perinés o Perineus (en aragonès), Pirinioak (en èuscar), Pirineo, Pirineos (en castellà), Pyrénées (en francès)… El nom d’aquesta serralada, on hi ha tants pobles diversos i es parlen tantes llengües, ja fou objecte d’interpretació a l’antiguitat clàssica, a través, principalment, de dues llegendes (l’incendi de la serralada i el tràgic destí d’una princesa indígena), així com algunes mencions sobre una antiga ciutat i un santuari que no han deixat rastre.


Imatge de satèl·lit de la serralada pirinenca

El Cap de Creus, vora el cual es localitzen
les antigues llegendes sobre el nom del Pirineu

Així, l’historiador grec Diodor de Sicília (s.I aC), autor de la vasta Biblioteca Històrica, compendi de múltiples fonts de diversos autors anteriors, recull en el llibre V d’aquesta obra el següent fragment sobre el Pirineu, atribuït al filòsof grec Posidoni (s.II-I aC):


Diodor de Sicília

Hom diu que antigament, en aquests indrets, plens de boscos i atapeïts d’arbres, les muntanyes van ser enceses per alguns pastors, i van continuar cremant durant molts dies; per aquest fet aquestes muntanyes es digueren Pirineus (del grec pyr, foc), i les superfícies roents de la terra van suar l’abundant mena d’argent fos, de tal manera que el metall baixava en corrents de plata pura, com un riu.

Al record que tenien els grecs d’un gran incendi que donà nom a la serralada, s’hi afegí posteriorment la llegenda de la princesa Pirene, que el poeta llatí Sili Itàlic (25-101 dC) recull en la seva obra Punica, llarg poema èpic dedicat a les guerres entre romans i cartaginesos, i que inserta en l’episodi del pas d’Hanníbal pel Pirineu:


Sili Itàlic


L'obra Punica en un manuscrit del s. XV

Aquestes muntanyes porten el nom de la filla de Bèbric (rei epònim dels Bèbrices, tribu que s’estenia a banda i banda del Pirineu), víctima del seu hoste, l’Alcida (un dels noms d'Hèrcules, descendent d’Alceu), quan anava de pas cap als camps del triple Gerió (gegant de tres cossos i tres caps) amb la idea d’executar els seus treballs. Sota els efectes de Bacus, al palau de l’implacable Bèbric, va deixar privada de la seva virginitat la infeliç Pirene, i així, aquest déu, si ens és lícit creure-ho, fou la causa de la mort de la malaurada Pirene. Aquesta, un cop hagué lliurat la vida a una serp i horroritzada per por de la ira del seu pare, abandonà casa seva i fugí a les muntanyes. I en aquells indrets tenebrosos i solitaris plorà la nit que va ésser seduïda per l’Alcida. I, al mateix temps que lamentava els ingrats amors del seu raptor, bèsties ferotges la trossejaren malgrat que ella aixecà les mans suplicants i implorà l’ajut de l’hoste.

Hèrcules lluitant amb Gerió

Quan l’heroi tornà victoriós (de Gerió) i trobà les despulles de Pirene escampades, esclatà en plors; els laments van fer tremolar els cims de les muntanyes; entre lamentacions invocaba el nom de Pirene, i totes les roques, tots els caus de les feres, repetien com un ressó el nom de l’amada Pirene. I després d’això, va col·locar les despulles en una tomba alhora que plorava per darrera vegada. La fama d’aquest esdeveniment no s’ha perdut en el temps i per això aquestes muntanyes conserven viu a través dels segles el nom de la princesa Pirene.

Aquesta llegenda explica, doncs, que Hèrcules bastí una tomba a la princesa, i no pas que aixequés tota la serralada pirinenca, fet que se li atribuïrà posterioment. Es tracta d’una llegenda culta d’època romana, sense tradició a la mitologia grega i que no s’esmenta en el cicle dels dotze treballs d’Heracles.

Exposades aquestes dues llegendes, passem a veure algunes referències geogràfiques d’autors grecollatins, certament vagues, que semblen tenir algun lligam amb aquests mites.

La primera (i la més tardana com a referència escrita) es refereix a l’enigmàtica i mai no confirmada colònia grega de Pirene, fundada per grecs massaliotes (de Marsella) a la costa entre l’Albera i el Cap de Creus, amb anterioritat a les futures ciutats de Roses i Empúries. Podria haver estat també el record del foc a les muntanyes la causa perquè aquells grecs posessin el nom de Pirene a la seva colònia.

Aquesta cita la trobem en el poema llatí Ora Marítima (Els contorns marítims), obra de Ruf Fest Aviè (s. IV-V dC), un alt funcionari que ocupà diversos càrrecs polítics a l’època del Baix Imperi Romà, i que reutilitzà per a la seva obra un antic Periple d’un autor grec del s. VI aC, amb la descripció d’un viatge marítim de Tartessos a Massàlia (Marsella), i que al seu torn va utilitzar informació dels navegants tartessis sobre les costes de Tartessos a Bretanya, i les illes d’Irlanda i Gran Bretanya.



Edició catalana de l'Ora Maritima d'Aviè

Aviè, des del silenci d’una biblioteca romana i sembla que sense emprendre cap viatge, compòn una obra anacrònica basada en una antiga descripció de nou segles abans sobre unes costes amb ciutats i pobles (ligurs, ibers i tartessis) que ja no existien a la seva època, i mentre esmenta Pirene, no diu res de ciutats com Emporion (Empúries) i Rhode (Roses), fundades amb posterioritat al Periple grec.


 
Els versos llatins d’Aviè que ens interessen venen a dir el següent: Hom diu que, als límits de la terra dels sordons, hi hagué, antigament, Pirene, ciutat opulenta, i que aquí els colons de Massàlia realitzaven, moltes vegades, els seus negocis. Fins a Pirene, però, des de les Columnes d’Hèrcules i des del xuclador de l’Atlàntic, hi ha una singladura de set dies per a una nau lleugera.

Seria aquesta ciutat de Pirene equiparable al Port del Pirineu? L’historiador llatí Titus Livi (Pàdua, 59 aC - 17 dC), esmenta aquest port en la seva monumental obra Ab urbe condita o Història de Roma, quan parla, en el llibre XXXIV, de l’expedició del cònsol Marc Porci Cató, l’any 195 aC, contra els pobles ibèrics revoltats de la Hispània Citerior:

Titus Livi
 
Edició catalana de la Història de Roma


El cònsol Marc Porci sortí immediatament  amb vint-i-cinc naus llargues, cinc de les quals eren dels aliats, cap al port de Luna (ciutat marítima etrusca, avui La Spezia), on havia manat que es dirigís l’exèrcit. Enviat un edicte per tota la costa, i reunida una esquadra de naus de tota mena, sortí del port de Luna i ordenà que el seguissin al Port del Pirineu (...) Des d’allí se n’anaren a Roses i n’expulsaren un destacament d’hispans que quedava a la fortalesa. Des de Roses, a favor del vent, arribaren a Empúries; allí desembarcaren totes les tropes, llevat les de l’esquadra aliada.


Esquema de l'antiga Empúries, amb les fundacions gregues
de la costa (Palaiàpolis i Neàpolis) i l'extensa ciutat romana 

Aquest Port del Pirineu hauria esdevingut posteriorment el Port de Venus? El geògraf romà Pomponi Mela (m. 45 dC) l’esmenta en la seva obra De situ orbis o Chorographia, on fa una descripció general sobre les tres parts del món conegudes; en el llibre II situa enmig els promontoris pirinencs, el Portus Veneris (Port de Venus), molt resguardat, i el lloc dit Cervària (Cervera de la Marenda), fi de la Gàl·lia.

La Chorographia de Mela en una edició veneciana del s. XV

En aquest cas la seva localització és més concreta, doncs de Portus Veneris deriva el topònim Portvendres, població nord-catalana del Rosselló, a la Costa Vermella, on es podrien concentrar els tres noms fins ara esmentats, encara que alguns historiadors i arqueòlegs moderns també s’inclinen per situar els dos primers a la veïna població de Cotlliure (Caucoliberis).


Portvendres, l'antic Portus Veneris

Aquest Port de Venus s’anomenaria així pel fet d’erigir-se a prop el santuari d’Afrodita Pyrene o Venus Pirinea, esmentat per Estrabó i Plini el Vell?


El geógraf grec Estrabó (62 aC - 19 dC), confirma, en el llibre IV de la seva Geographia, la existència d’aquest santuari: La costa de la Gàl·lia Narbonesa s’estén des de la desembocadura del Var (prop de Niça) al temple d’Afrodita Pyrene que marca la frontera de la Província (nom antic de la Gàl·lia Narbonesa, d’on deriva el nom de la Provença) amb la Ibèria. I a continuació esmenta algunes distàncies des d’aquest Afrodision: 2600 estadis (481 Km) fins al riu Var; 63 milles (93 Km) fins a Narbona.


Estrabó


La Geographia d'Estrabó en una
edició del s. XVI impressa a Basilea

Plini el Vell (Como, 23 - Stabia, 79), el gran enciclopedista llatí mort durant l’erupció del Vesubi, també l’esmenta, com a Venus Pirinea, en el llibre III de la seva Història Natural, quan descriu la costa des de Bàrcino fins al límit amb la Gàl·lia: A la costa, la colònia de Bàrcino, cognominada Favència; Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró), ambdues ciutats amb dret romà; després el riu Arnum (la Tordera), Blandae (Blanes), el riu Alba (el Ter), Empúries, ciutat noble, habitada, una part, per indígenes, i l’altra per grecs descendents dels foceus, després el riu Ticer (la Muga) i, darrera d’ell, Venus Pirinea, a l’altre costat del promontori (cap de Creus), a 40 milles (59 Km).


Plini el Vell


La Història Natural en una
edició holandesa del s. XVII

Hom ha situat aquest santuari, del qual no s’ha trobat encara cap rastre, al promontori del Fort del Fanal, a Portvendres, encara que al s. XVII el cronista català Jeroni Pujades el situarà, per raons polítiques i en defensa de la catalanitat dels comtats del Roselló i la Cerdanya (com veurem més endavant), al terme de Salses; altres afirmaran, de manera interessada de signe contrari, que es trobaria en el mateix indret on s’aixecaria després el monestir de Sant Pere de Rodes.


El Fort del Fanal a Portvendres, on s'erigiria
antigament el santuari de Venus Pirinea


Sant Pere de Rodes

A banda de les polèmiques sobre la seva localització, i tal com apunta també Pujades, podria ser que aquest santuari fos originàriament una tomba en memòria d’una princesa, de nom hel·lenitzat Pirene, i que el record d’aquesta s’acabés per assimilar amb el culte a Afrodita? És una teoria certament estimulant que lligaria el mite a un indret geogràfic concret.


Fins aquí les referencies dels autors grecollatins, que podrien establir una possible relació Pirene > Port del Pirineu > Port de Venus > Venus Pirinea. Sortiran algun dia a la llum les restes de l’antiga colònia grega i el santuari que hi podria anar associat? Seria aquest la primitiva tomba d’una princesa indígena? De moment aquestes preguntes queden sense resposta. En un proper article veurem com els mites del foc i la princesa seran recollits per cronistes, poetes i narradors fins als nostres dies, una prova que el mite segueix viu a banda i banda del Pirineu. Si voleu vaure el següent capítol d'aquesta història, cliqueu aquí,