Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 8 de gener del 2016

Mn. Francesc Nicolau: LA "NEW HORIZONS" SEGUEIX ENVIANT DADES DE PLUTÓ

El dia 14 de juliol de 2015, la nau americana New Horizons va passar a només 12.472 Km de distància del planeta Plutó i d’aquest fet ja em vam donar notícia en aquest blog (si voleu veure la ressenya, cliqueu aquí), i ara ja ha començat a enviar multitud de dades. La transmisió d’aquestes dades durarà 16 mesos, però això no vol dir que el que a poc a poc va enviant no es pugui començar a analitzar. De moment ja s’hi han vist dos detalls interessants i que ja han estat publicats; un d’ells és que sobre la seva superfície s’hi han vist com uns fluxos de gel, com ara les nostres glaceres terrestres, encara que no poden ser pas d’aigua perquè Plutó té una temperatura superficial de 235 graus sota zero i amb aquestes condicions l’aigua només pot fer roques molt sòlides i immòbils. Com pot ser que hi hagi formacions d’aquest tipus en el planeta?

William McKinnon (www.news.wustl.edu)

La resposta és òbvia, ens diu un dels investigadors de la missió, William MacKinnon: són “geleres” de nitrogen. Aquest gas es fa líquid a 210º sota zero, i amb més fred comença a granular-se, per això no és estrany que pugui fer formacions semblants a les geleres de neu que veiem a la Terra. Alan Stern, un altre dels investigadors dels aparells de la New Horizons, ens diu que possiblement hi ha tot un oceà d’aquest gas sota la seva superfície glaçada. Ara bé, comparant les noves imatges que ens van arribant amb altres de més antigues que ja es tenien, es veu que algunes regions han estat remodelades de fa poc, i fins i tot s’ha vist que alguns materials han estat transportats d’un lloc a un altre. Podria ser això últim causat també per vents?

L'atmosfera de Plutó vista a contrallum (www.t13.cl)

L’altre detall que ha transmès la nau és sobre l’atmosfera de Plutó. Quan s’allunyava ja del planeta n’ha pres fotografies. En són la visió des de la cara oculta. I què s’hi veu? Un halo lluminós al voltant de l’astre a causa de l’atmosfera que el rodeja retroil·luminada pel sol. La imatge permet distingir dues capes en dita atmosfera: una de més densa, que s’estén fins a uns 50 Km d’altitud, i una altra de més tànue que arriba fins als 130 Km. Què dir-hi? Ni els mateixos experts no ho saben. Michael Summers, un altre dels investigadors de la NASA, diu: «És un misteri. L’atmosfera arriba molt més amunt del que els nostres models preveien.»

I nosaltres, què hi direm a tot això? Doncs que la naturalesa ens va descobrint cada vegada més i més coses de l’obra de Déu i no podem pas deixar de lloar-lo. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada