Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 26 de febrer de 2014

Mn. Francesc Nicolau: L'OBSERVATORI ALMA

Aviat farà un any, el 23 de març, de la inauguració del radiotelescopi ALMA consistent en 66 antenes ben acoblades les quals creen un captador d’ones equivalent a un radiotelescopi de 16 quilòmetres de diàmetre. S’ha portat a cap la construcciód’aquest conjunt d’aparells als Andes de Xile a 5.000 metres d’altitud, en un lloc ideal per a l’observació astronòmica a cauas de tenir un aire molt net i sense interferències humanes. L’indret forma part del desert d’Atacama, i és al lloc anomenat plana de Chajnantor. Combinar els senyals rebuts d’aquestes 66 antenes ha estat possible gràcies a la tècnica actual i així s’ha fet realitat el que un radiotelescopi unitari de 16 Km de diàmetre faria, però que és impossible de construir.


Els telescopis òptics ordinaris ens donen la informació que prové de la llum visible. Els radiotelescopis ens proporcionen notícia de les altres ones emeses pels astres, molt més nombroses que les lluminoses. En diem ones de ràdio i són de naturalesa electromagnètica, com les de la llum, però moltes vegades ens donen més informació de la naturalesa de la font emisora que la que ens podria donar la simple radiació lumínica. Per això són tan estimades pels astrofísics. I aquest gegantí complex ha estat esperat amb ànsia i il·lusió pels especialistes en la matèria d’ençà que es va començar la construcció l’any 2003, i ha pres el nom d’ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). El conjunt dels aparells és sensible a longituds d’ona entre 350 microns i 10 mil·límetres, i té una resolució espacial de fins 10 mil·lisegons d’arc.

Ha estat l’obra d’un consorci internacional format pels Estats Units, l’Observatori Austral Europeu (ESO), el Canadà, el Japó, Taiwan i Xile. El seu cost sobrepassa els mil milions d’euros. Quan es començà a construir hom creia poder-lo inaugurar cap al 2009, per`po no s’ha pogut fer fins ara. Les 66 antenes són receptors parabòlics que tenen 12 metres de diàmetre 54 d’ells i només 7 metres els 12 restants, connectats tots per fibra òptica que fa que puguin operar en conjunt com un únic telescopi fent servir la tècnica de la interferometria. Com que Espanya forma part de l’ESO hi han participat 8 empreses espanyoles amb contractes per un valor de 28 milions d’euros.

Els avantatges de l’ALMA sobre els millors telescopis òptics són notables ja que aquest pot “veure” l’interior de les zones plenes de pols on no hi entra la llum visible; són les regions on neixen noves estrelles i planetes. També podrà observar galàxies dels primers temps, de poc després del naixement de l’univers, les quals generalment són massa llunyanes per als telescopis ordinaris ja que les ones lluminoses que emeten, a causa de la seva velocitat de recessió, s’han corregut tant cap a l’infraroig que s’han fet invisibles.

La ciència dels astres no s’atura. Nosaltres desitgem, es clar, que tota aquesta instal·lació serveixi de debó per a un millor coneixement de la grandesa de la creació. Però, per una altra banda, no podem oblidar que encara hi ha molta pobresa al nostre món i també és bo tenir-ho en compte a l’hora d’aplicar els recursos econòmics a les necessitats més urgents del nostre planeta.

dijous, 20 de febrer de 2014

Amics del Museu: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "GESTACIÓ I NAIXEMENT DE LA SERRA DEL MONTSEC"

La geologia està de moda? Això és el que voldríem creure els amants d’aquesta ciència tan apassionant com desconeguda del gran públic. La cosa certa, però, és que darrerament hem donat notícia en aquest bloc de la presentació d’un parell de guies geològiques de recent publicació, que vénen a sumar-se a les nombroses guies i llibres de divulgació geològica ja existents.

Per això hem d’alegrar-nos per l’aparició d’un nou llibre sobre aquest tema titulat Gestació i naixement de la Serra del Montsec, l’autor del qual, el Dr. Joan Rosell i Sanuy, és un dels nostres consocis més destacats.


La presentació d’aquest nou llibre, a la qual vam assistir un grup d’Amics del Museu, va tenir lloc el passat dia 13 de febrer a la seu del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. El Sr. Ferran Espuñes fou l’encarregat d’inaugurar l’acte amb unes paraules d’agraïment al Dr. Rosell per la seva presència, seguit d’un breu repàs de la seva trajectòria científica i humana, així com també de la seva tasca divulgadora portada a terme al llarg de tants anys, perquè el Dr. Rosell és, per sobre de tot, un geòleg fervent, dels que fan escola. De fet aquest llibre ve a actualitzar i complementar una anterior Guia geològica del Montsec i la vall d’Àger, de la qual en són autors el Dr. Rosell i la seva esposa la Dra. Carme Llompart, publicada l’any 1988.

El Sr. Espuñes inaugurant l'acte de presentació

Seguidament el Sr. Espuñes donà la paraula al Dr. Rosell el qual va iniciar la presentació del seu llibre donant les gràcies al nombrós públic assistent i també un especial agraïment a l’editor (Garsineu Edicions), que el Dr. Rosell va qualificar de “valent” tenint en compte els temps que corren.

La sala d'actes del Centre Comarcal Lleidatà

Tot seguit el Dr. Rosell féu una mica d’història del prestigi que sempre ha tingut la serra del Montsec, i del per què la seva naturalesa ha despertat, en propis i estranys, la curiositat sobre el seu origen i les forces que hi van actuar en la seva formació. Com a fill d’Àger que és, amb aquest llibre el Dr. Rosell vol posar a l’abast de tothom els profunds coneixements que té sobre aquesta serra que el va veure néixer i créixer.

El Dr. Rosell en un moment del seu parlament

El llibre s’estructura en tres parts en les quals, amb un llenguatge planer i amb uns esquemes senzills però molt entenedors, s’expliquen alguns conceptes bàsics de geologia, com són la gènesi de les serralades en general i de la serralada del Pirineu en particular, incloent-hi la serra del Montsec, com a conseqüència de la col·lisió de les plaques Ibèrica i Europea, fent especial ènfasi del concepte temps, ja que si bé alguns fenòmens geològics, generalment catastròfics, poden produir-se en un instant, la major part dels fenòmens que tenen lloc a l’escorça terrestre, relacionats amb el cicle geològic, es duen a terme al llarg de milions d’anys, donant així la sensació d’immutabilitat del paisatge.


També s’analitza en detall la serra del Montsec, i per això el Dr. Rosell fa de la imaginació la seva principal arma, comparant el Montsec amb un llibre del qual els estrats en són els seus fulls, i també, entre d’altres exemples divertits, compara el Montsec amb una barra de pa en la qual uns gegants amb colossals ganivets, que representen els rius que seccionen la serra, han tallat els congostos de Mont-rebei, Terradets i Pas Nou, deixant a la vista la “molla” d’aquesta barra de pa.



Els colors ajuden molt a identificar els diferents materials i edats en els esquemes, mapes i col·lumnes estratigàfiques que s’adjunten. Al final també hi ha explicacions d’alguns paisatges geològics que es poden contemplar des de diferents miradors especialment privilegiats i des dels quals es pot tenir una visió del conjunt de la serra.




Finalment el Dr. Rosell va reconèixer que el més complicat d’un llibre de divulgació científica és la traducció al llenguatge col·loquial de la nomenclatura corresponent a cada ciència, però en el cas de la geologia aquesta traducció és encara més complicada, degut al fet que les ciències de la Terra no són gaire populars entre la gent “normal”, però espera que amb aquest llibre tot quedi aclarit i que tots plegats estimem i comprenguem cada dia una mica més la Terra que ens acull, ja que com es diu a la primera frase d’aquesta obra: Un país és, sobretot, Geologia; després la resta.

Clou el llibre una imatge de l'enigmàtica Canal de l'Embut

El capvespre daura les parets del Montsec d'Estall... (Foto: Ricard Herrero)

L’acte es va acabar amb una ronda de preguntes, amb un darrer agraïment per part del Sr. Espuñes i amb els corresponents aplaudiments per part d’un públic entusiasta.

dimarts, 18 de febrer de 2014

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ HA PASSAT AMB EL METÀ DE MART?

Com recordareu, la NASA té instal·lat al planeta Mart el robot tot terreny anomenat Curiosity que va analitzant la composició del sòl marcià i també la de la seva minsa atmosfera.

Recreació del robot Curiosity. www.3dvisionlive.com

Una de les preguntes que amb aquest artefacte es vol respondre és si ha o hi ha hagut vida a aquest planeta, i un dels indicis a favor podria ser la presència del gas metà. Sabem que és un producte que pràcticament tots els vivents emeten en el seu metabolisme (només uns pocs bacteris deixen de produir-ne) si bé també pot tenir un origen mineral o ser aportat per cometes, cosa que fa que la seva presència no sigui una prova inequívoca de l’existència present o passada de vida en un lloc determinat. Però, es clar, si n’hi ha la probabilitat d’haver-hi també éssers vius té un punt a favor.

Ara bé, fa nou anys els telescopis de Hawaii van detectar a Mart una emissió de metà i la cosa es va confirmar poc després per la nau Mars Express de l’Agència Espacial Europea, que es troba en òrbita al voltant del planeta des del 2003. En trobaren en una concentració de 10 a 45 ppb (parts per mil milions) en l’atmorfera marciana. I ara els astrofísics han fet fer al Curiosity una anàlisi ben curosa per confirmar les dades i s’han endut una sorpresa perquè els aparell d’aquest robot diuen que a l’atmosfera marciana no hi ha ni rastre de metà, o almenys si n’hi hagués no arribaria a 1,3 ppb, que és el límit de la sensibilitat dels aparells del Curiosity.

Què ha passat? Els científics no s’ho expliquen. Només hi ha tres possibles explicacions: que les observacions fetes el 2004 fossin errònies, o bé que el detector de metà del Curiosity no hagi funcionat correctament, o bé que durant aquests nou anys hagi disminuït la concentració de metà al planeta. I cap de les tres explicacions convenç. “Ha estat una sorpresa i una decepció” ha dit Chris Webster, responsable de l’instrument de mesura del metà posat en el robot, a la revista Nature, però ja sabem que “Mart és ple de sorpreses” i caldrà continuar la recerca.

A l’Índia s’està preparant una missió a Mart per part de la seva agència espacial, i també la d’Europa (ESA) en prepara una altra. Si els detectors de metà que hi posaran són més correctes podrem saber segurament quina d’aquelles tres explicacions era la més encertada. Ja ens ho faran saber!

divendres, 14 de febrer de 2014

Sergi Falguera: UN NOU LLIBRE DE DIVULGACIÓ DE LA GEOLOGIA I LA PALEONTOLOGIA PER A TOTS ELS PÚBLICS

El passat dimarts dia 28 de gener es va presentar a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya, a Barcelona, un nou llibre sobre geologia i paleontologia per a tots els nivells, centrat això sí en les comarques del Alt Urgell i el Pallars. La presentació d’aquest llibre, fou presentada per el Dr. Josep Maria MATA i PERELLÓ, recentment nomenat “emèrit” per l’Escola de Mines de Manresa, adscrita a l’actual Universitat Politècnica de Catalunya, en la qual hi té una més que llarga experiència, en l’àmbit de la divulgació que tan aprofita totes aquelles persones interessades per tot allò que tingui relació amb les ciències geològiques i el seu patrimoni miner. 

El Dr. Josep Maria MATA i PERELLÓ en els primers minuts de l’acte de presentació del llibre divulgatiu.

Públic assistent a l’acte, celebrat a la Sala d’Actes del Centre Excursionista de Catalunya, a Barcelona.

 Aquesta nova publicació, amb el títol de “Geologia i Paleontologia per a aficionats, és l’obra de la que fou catedràtica de paleontologia especialitzada en vertebrats, Drª. Nieves LÓPEZ (1949-2010), adscrita a la Universitat Complutense de Madrid des del 1978. Entre d’altres llibres de divulgació científica, hi destaca la “Guía de campo de los fósiles de España” publicat l’any 1986. El llibre presentat, és fruit d’un conjunt de sortides geològiques i paleontològiques que s’anaren fent entre els anys 1993 al 1996, amb la col·laboració del Ajuntament de Salàs de Pallars (Pallars Jussà), quan Nieves López s’establí temporalment a la localitat de Rivert, petit veïnat pertanyent l'actual terme de Conca de Dalt.

L’estructura del llibre es, simplement, fer que les persones no habituades a la geologia ja comencin amb una lectura entenedora i alhora d’interès i continuïtat per a la resta de continguts que hi tenen una estreta vinculació i relació; com és el cas, del capítol sobre la geologia estructural, en què s’hi explica amb detall la formació dels Pirineus i els Pre-Pirineus, Conca Dellà, etc.

Les diverses excursions descrites, són un complement i alhora aclareixen al lector dels diferents períodes, en què s’han format els indrets que s’hi poden visitar en aquest sector del pre-pirineu català, a cavall de les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars. D’entre els diferents indrets naturals i enigmàtics que es tracten en la publicació pertanyents a la comarca del Pallars Jussà, hi ha els següents: Serra de Boumort, l’anticlinal d’Abella de la Conca,  l’encavalcament del Cadinell sobre el Cadí, el Montsec de Rúbies, sinclinal d’Àger,...

En quant a la comarca de l’Alt Urgell, les diverses excursions geològiques es centren en els territoris d’Oliana, Coll de Nargó, Sant Llorenç de Morunys, Pont de Bar, entre moltes altres localitats d’aquesta comarca, fent una descripció acurada de la geologia i fòssils, que contenen els diferents materials geològics que constitueixen els actuals terrenys d’aquesta comarca.

Imatge del congost de Terradets, des de la carretera a Tremp (terme d’Àger, Noguera).

L’anticlinal d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) amb les cases del poble del mateix nom.

Vista dels conglomerats plegats prop de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).

Portada del nou llibre divulgatiu.

dilluns, 10 de febrer de 2014

Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "NEANDERTALS A CATALUNYA"

El passat diumenge 2 de febrer (dia de la Candelera) ens vam reunir una bona colla d’Amics davant l’entrada del Museu d’Arqueologia de Catalunya, al peu de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per tal de fer una visita a l’exposició temporal “Neandertals a Catalunya”, organitzada per la Universitat de Barcelona juntament amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya. En aquesta exposició s’hi pot veure la mandíbula recuperada per membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, a la Cova del Gegant d’aquesta població. Aquest fòssil és el que mossén Santiago Casanova, el primer president de l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari, va identificar com a humà i que va conservar fins que va entregar-lo a l’arxiu de Sitges quan es va jubilar l’any 1998.


 

Aquesta exposició ocupa el centre de l’edifici del museu, un espai circular i diàfan on es troben repartits una sèrie de plafons explicatius i vitrines. Aquí, a més de l’esmentada mandíbula, es poden veure altres materials relacionats amb els neandertals.



Els plafons ens assabenten de com alguns ossos descoberts a la vall de Neander (Alemanya), a mitjans del segle XIX, es van atribuir a un tipus humà diferent de l’actual i van passar a anomenar-se Home de Neandertal. També es fa un repàs de l’estirp humana des dels primers homínids (de fa uns 6 milions d’anys) fins als humans moderns.


En aquests plafons s’explica com els neandertals, igual que l’home modern, provenen de l’evolució de la línia de l’Homo erectus, i de com va ser l’espècie humana dominant al continent europeu i al Pròxim Orient durant uns 80.000 anys (de 125.000 fins 40.000 anys) en el moment històric anomenat paleolític mitjà.

L’aspecte extern d’un home de neandertal no era gaire diferent del d’un home anatòmicament modern, però hi ha uns trets morfològics del crani que el caracteritzen, com són: el bony occipital, el crani llarg i aplanat, el front fugisser, un torus supraoccipital, una gran cavitat nasal, la cara projectada endavant i, sobretot, l’absència de barbeta a la mandíbula. Altres trets són que eren físicament més menuts però més robustos. Tots aquests trets diferencials potser responen a una adaptació a unes condicions climàtiques especialment dures.


Tot seguit els plafons ens informen dels jaciments a Catalunya, a la Franja i al sud de França, com són la Roca dels Bous (la Noguera), l’abric Romaní (l’Anoia), la Cova de Mollet (el Pla de l’Estany), o la Cova del Gegant (Garraf), on s’han trobat materials relacionats amb els neandertals, sobretot eines de sílex, de les quals podem contemplar una bona mostra a les vitrines de l’exposició.

Indústria lítica recuperada a l'abric Romaní de Capellades

L’estudi d’aquests jaciments ha permès als investigadors conèixer diferents aspectes de la seva vida quotidiana: on vivien, com vivien, què menjaven i quines eren les seves creences. Malgrat tot, les troballes de restes humanes són molt escasses i per aquesta raó la mandíbula de Sitges s’ha convertit en un exemplar de gran valor, sobretot d’ençà que els estudiants Montserrat Sanz i Joan Daura, juntament amb altres investigadors, van estudiar aquestes restes i les van datar en 53.000 anys i, per tant, atribuïbles a un home de Neandertal. A l’exposició es pot veure un audiovisual relacionat amb aquesta troballa així com també d'altres audiovisuals que ens donen informació dels principals jaciments de Catalunya.




En una altra vitrina hi havia una rèplica cranial d’un individu neandertal trobat a la a cova Chapelle-aux-Saints (Llemosí),. així com també una altra rèplica cranial d’un individu preneandertal, l’Home de Talteüll, trobat a la Cova de l’Aragó (Rosselló) amb una edat de 450.000 anys. A la mateixa vitrina també es pot veure la rèplica de la controvertida mandíbula de Banyoles, la qual s’ha atribuït a un neandertal o a un humà modern segons diversos estudis comparatius. L’any 2006 se la va datar en 66.000 anys, però investigacions recents (2011) consideren que es tractaria més aviat d’un humà anatòmicament modern.


La mandíbula de Banyoles

Potser aquesta controvèrsia estigui deguda al fet que neandertals i humans moderns van conviure durant uns 10.000 anys i, per tant, hi va haver individus hibrids entre les dues espècies, tal i com s’especifica en el darrer dels plafons, on es suggereix que només els encreuaments entre un mascle neandertal i una femella sapiens podrien donar hibrids fèrtils, però en aquest cas no es conservaria l’ADN mitocondrial neandertal, ja que l’ADN mitocondrial  només es transmet per via materna.


Sobre les causes de la seva extinció, alguns investigadors defensen que probablemet fou deguda a un llarg període d’endogàmia dins una població cada cop més fragmentada, aïllada i menys nombrosa, que no es va poder adaptar als darrers canvis de clima i de paisatge.

Aquí conclou la visita a aquesta interessant exposició temporal (fins el 16 de febrer) encara que  després es va poder visitar ràpidament una petita part de l’exposició permanent.

Si voleu més informació podeu consultar l'article d'aquesta exposició publicat a l'espeleobloc

dilluns, 3 de febrer de 2014

Isabel Benet: TRIÀSIC (III): KEUPER

La tercera, i darrera, de les fàcies que conformen l’anomenat “Triàsic germànic” és la fàcies Keuper (pronunciat “coiper”) la qual també fou definida per l’alemany Friederich A. von Alberti l’any 1834. La paraula Keuper significa “coure” en un dialecte dels picapedrers alemanys, els quals utilitzaven aquesta paraula per a designar unes argiles bigarrades amb coure molt característiques.

Aspecte dels guixos de Keuper a Corbera del Llobregat

Els sediments marins de la part alta de l’anterior fàcies Muschelkalk, representen el punt màxim de la segona transgressió del Triàsic i, a partir de llavors, s’inicia una nova retirada del mar i el pas gradual al materials continentals detrítico-evaporítics (argiles, guixos i sals) de la fàcies Keuper, típics d’un ambient de plana fangosa amb llacunes hipersalines anomenades “sabkhas” dins el context d'un clima molt àrid.

A casa nostra la fàcies Keuper és present a la Serralada Costanera catalana i al Pirineu, i es caracteritza per estar formada per guixos grisos i vermells (degut a la presència d’argila) i per unes lutites verdoses amb nivells de carnioles, això són unes dolomíes de tons grogosos amb forats (o vacuoles) deixats en disoldre’s les evaporites (guixos i sals) que contenien. També són molt típics d’aquesta fàcies uns cristalls de quars bipiramidals comunment anomenats “jacintos de Compostela”.

Guixos grisos i vermells (per la presència d'argila)

Aspecte de les carnioles al camp (Colldejou)

Carniola en mostra de mà

Cristalls de quars bipiramidal

Les anàlisis palinològiques realitzades a les argiles i guixos de la Formació Miravet (Keuper inferior) donen una edat Carnià a aquests sediments.


La fàcies Keuper no forma relleus espectaculars com és el cas de les anteriors fàcies Buntsandstein i Muschelkalk i per això passa un xic desapercebuda perquè al damunt hi solen haver camps de cultiu, però els seus materials van tenir un paper molt important durant l’orogènia Alpina en convertir-se, degut a la naturalesa plàstica dels seus materials, en un dels principals nivells de desenganxada de molts mantells de corriment, com es veurà més endavant. És durant aquesta època que s’accelera el procés de trencament del supercontinent Pangea, com a conseqüència de l’estirament cortical que va iniciar-se ja a finals del Paleozoic. 


Aquest trencament dóna lloc a la intrusió de materials magmàtics que s’intercalen en forma de “sills” entre els sediments d’aquesta fàcies. Aquestes roques, a casa nostra, les trobem sobretot al Pirineu occidental (les quals s’estenen entre Santander i Quilhan) i al sector del Baix Ebre (Cavalls-Pàndols, Vandellòs-Tivissa, Cardó i els Ports) on també s’hi han trobat intrusions magmàtiques d’aquest típus dins els materials de la fàcies Muschelkalk mitjà.


A aquestes roques ígnies intrusives se les anomena comunment “ofites”, mot que prové del grec ofis (serp) degut al fet que el seu aspecte pigallat recorda molt la pell d’una serp. Aquestes roques són generalment, objecte d’explotació en pedreres per a fer-ne grava. Però entre aquests materials s’hi poden trobar mineralitzacions molt interessants d’epidota, escolecita i aerinita (veure: “Les ofites d’Estopanyà del Castell”, de Jorgina  Jordà).

Aspecte de les ofites en mostra de mà (Abella d'Adons)

Ofites amb epidota (Abella d'Adons)

Escolecita (Estopanyà)

Aquestes ofites són basalts olivínics (també anomenats dolerites amb olivina) els quals mostren un cert caràcter “toleític”, això és el magmatísme típic de l’escorça oceànica i sembla ser que tenen relació amb altres dolerites d’aquesta mateixa època que afloren a punts dels voltants de l’Atlàntic central com són la Bretanya, al Marroc, al Massís Ibèric i a la costa est d’Amèrica del nord, els quals marcarien la distensió i fracturació continental que donarà lloc a l’obertura definitiva de l’oceà Atlàntic. Les anàlisis radiològiques efectuades a aquestes roques han revelat una edat de cristal·lització d’uns 200 Ma, edat en la que es situa el límit entre el Triàsic i el següent període del Mesozoic: el Juràssic.

Imatge extreta de Fossilia Ilerdae 2011, fòssils de la nostra terra.

La distensió i ruptura cortical provocarà una nova transgressió i el dipòsit d’unes calcàries, més conegudes a la Serralada Costanera catalana com Formació Imón, les quals comprenen la part alta del Carnià i el Norià inferior. Als Pirineus aquestes calcàries han lliurat fauna marina com estromatòlits, foraminífers, ostràcodes, lamel·libranquis i equínids del gènere Diademopsis, encara que aquests darrers ja són més típics del Juràssic.

Diademposis sp (els Dedals, Vandellós), Juràssic sup.

Encara que al sostre de la formació Imón s’evidencia una nova i ràpida emersió, amb erosió inclosa, la veritat és que a partir del Juràssic el mar s’instal·la definitivament a l’actual sud i centre d’Europa i Mediterrània occidental de manera que, a casa nostra, el paisatge que dominava era el d’unes poques terres emergides, amb escàs relleu. En no haver-hi terres per erosionar-se, i gràcies al clima tropical que imperava, al voltant d’aquestes illes es va instal·lar una plataforma on hi precipitaven els carbonats, donant a la zona un aspecte “caribeny”.



De fet, a casa nostra, no tornarem a sortir a la superfície del tot fins a finals del Cretaci superior, per obra i gràcia de l’orogènia Alpina, moment en què encara tindrem temps d’enregistrar el pas dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra.

Com sempre, en properes jornades es publicaran itineraris amb els quals es donaran a conèixer diferents aspectes de la fàcies Keuper.