En aquesta
última part es resumeixen les darreres cinc etapes del Camí de Sant Jaume.
Ja hem
arribat a Astorga i estem a les portes del massís Ibèric, una de les peces clau
del trencaclosques hercinià, i del qual ja en parlarem… en una altra ocasió.
De l’antiga
Asturica Augusta es conserven les ruïnes d’una villa o domus, on es
poden contemplar uns magnífics mosaics; però a Astorga es poden veure molts
altres edificis emblemàtics com són la catedral, l’ajuntament o el palau
episcopal, obra d’Antoni Gaudí.
Palau Episcopal d'Astorga
L’endemà ens
llevem ben aviat ja que toca fer una de les etapes més dures: superar els
Montes de León pel pas de la Cruz de Ferro. Ens acomiadem de les planures i
comencem l’ascens tot passant per Santa Catalina de Somoza on, sota un cel de
plom, ja podem veure els primers afloraments de pissarres del Cambrià: acabem
d’entrar al Massís Ibèric i estem dins l’anomenada Zona d’Astúries occidental i
Lleó, on afloren roques amb un metamorfisme de baix grau (fàcies dels esquists
verds).
Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME amb el recorregut entre Astorga i Santiago de Compostela
Arribant a Santa Catalina de Somoza
Anem en
direcció a Rabanal del Camino des d’on s’inicia l’ascens al port de la Cruz de
Ferro. Un cop hi hem arribat dipositem, com mana la tradició, una pedra al peu
de la creu que corona el port i després ens disposem a baixar cap a Manjarín,
poble abandonat en el que només hi viu un home dedicat a oferir recer als
pelegrins.
Finalment ens queda la petita pujada al Collado de las Antenas que,
amb els seus 1515 metres , és el punt més alt que assoleix la ruta xacobea i
pel qual travessem els Montes de León. Tot seguit, i sota una pluja intensa,
iniciem la fortíssima baixada cap a Ponferrada, capital del Bierzo i enclavada
dins una depressió intramuntanyosa, reomplerta per materials detrítics d’edats
miocena, pliocena i quaternària; en ella es pot trobar la cèlebre mina d’or a
cel obert de Las Médulas, que els romans van explotar amb un mètode molt
innovador: l’aigua a pressió, ja que l’or es troba entre els sediements en
forma de palletes, donant lloc a un paisatge curiós i de gran bellesa.
Paisatge de Las Médulas
Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O:Ordovicià; S: Silurià; m3: Miocè; m4: Pliocè
El nom de
Ponferrada prové de les baranes de ferro que flanquegen el pont sobre el riu
Sil, de l’any 1082, al voltant del qual va sorgir una població que donava
servei al pelegrins. Posteriorment es va construir un castell templer (s.XII)
al capdamunt d’un turonet que domina la ciutat. Estem a uns 200 Km de Santiago
de Compostela.
Castell templer de Ponferrada
Des de
Ponferrada anem a buscar la vall del riu Valcarce tot creuant els rius Xerga i
Cúa i passant per bellíssimes poblacions com són Cacabelos i Villafranca del
Bierzo, on hi destaca l’església romànica de Sant Jaume on els pelegrins que es
veien impossibilitats per a continuar, rebien el “xubileu”. (fotos 8 i 9)
Església de Sant Jaume a Villafranca del Bierzo
Pissarres cambroordovicianes a Vega de Valcarce
El riu
Valcarce s’obre pas per una estreta gorja entre pissarres, esquists, quarcites
i calcàries del cambroordovicià pertanyents a l’anomenat Domini del Caurel i
que formen part del Mantell de Mondoñedo, enorme plec tombat d’estructura
complexa, car es tracta d’un plec plegat amb el front verticalitzat. Aquest
mantell dibuixa l’anomenat arc iberoarmoricà.
Tall W-E de la serralada Herciniana
A la població
de La Portela ens disposem a fer l’ascenció més dura de la ruta: un desnivell
de prop de 700 metres en poc menys de 10 quilòmetres i que acaba a O Cebreiro,
primer poble gallec situat entre les serres del Caurel i Os Ancares i on es
troba l’ermita més antiga del Camí: Santa Maria a Real (s.IX). Es diu que al
seu interior es guarda un calze que va servir d’inspiració a Wagner a l’hora de
compondre l’òpera Parsifal. El que sí que es pot veure és el sepúlcre d’Elias
Valiña, rector d’aquesta parròquia el qual, seguint les indicacions de la vella
guia d’en Picaud (el Codex Calixtinus),
va començar a marcar el Camí amb les cèlebres, i tant característiques, fletxes
grogues per la qual cosa el Camí de Sant Jaume es va acabar de consolidar en
evitar-se així que els pelegrins es perdessin. Aquí donem per finalitzada
l’onzena etapa.
Santa Maria a Real d'O Cebreiro
Des d’OCebreiro
toca baixar a la vall del riu Sarria però abans ens toca superar l’Alto de San
Roque i l’Alto del Poio, tots ells al capdamunt de la Sierra do Roñadoiro. Un
descens vertiginós ens porta al poble de Triacastela on abunden les pedreres on
s’exploten les calcàries de la formació Caliza de Cándana, del Cambrià inferior,
per a la fabricació de ciment.
Panoràmica cap a ponent des d'O Cebreiro. Foto Isabel Salvia
Pedrera de calcàries prop de Triacastela
Des d’aquesta
població escollim seguir el curs del riu Sarria, el qual s’obre pas entre les
pissarres, quarsites i amfibolites, d’edat precambriana, les quals formen el
nucli del mantell de Mondoñedo. Seguint aquesta vall arribem al monestir de
Samos a temps per a visitar-lo. Aquest monestir benedictí té un origen molt
antic (s.VI) encara que la major part dels edificis són dels segles XVI a
XVIII. El seu claustre gòtic està construit amb blocs de granit de dues miques
on la moscovita brilla com si fos plata.
Monestir de Samos
La ciutat de
Sarria, on finalitzem la dotzena etapa, es troba a l’extrem sudoest d’una
petita depressió intramuntanyosa reomplerta per materials detrítics terciaris i
quaternaris, just a tocar d’un batòlit de granit de dues miques. A partir
d’aquí s’afegeixen molts pelegrins a la ruta ja que resten 111 quilòmetres per
a arribar a Sant Jaume, i 100 Km és la distància mínima que s’ha de fer a peu
per a obtenir la compostel·la o certificat de pelegrí.
Pr: Precambrià; Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O: Ordovicià; m4: Pliocè
Les dues
darreres etapes discorren per pistes i “corredoires”, estrets passadissos entre
murs de pedra per on es fa circular el bestiar, flanquejades per frondosos
boscos de roures i castanyers. L’exuberant vegetació ens impedeix de veure bons
afloraments encara que, en una ocasió, vam poder observar uns gneis amb bonics
plecs.
Circulant per "corredoiras"
Després de
sortir de Sarria passem per la fita 100 Km, situada entre A Brea i Morgade,
petites poblacions de sòbries cases de pedra granítica. Tot seguit baixem a
creuar el riu Miño per un llarg pont sobre el pantà de Belésar que ens condueix
cap a la població de Portomarín. El pantà, inaugurat l’any 1962, està tan baix
que es poden veure les ruïnes de l’antic poble, avui dia sumergit, i del qual
es van poder salvar alguns edificis enblemàtics, entre ells l’impressionant
església de San Nicolás (s.XII) que va ser traslladada pedra a pedra fins a la
nova ubicació. (fotos 18 i 19)
Pont sobre el riu Miño (pantà de Belésar) Foto Isabel Salvia
Església de San Nicolás de Portomarín. Foto Isabel Salvia
Ara toca
pujar a la serra de Ligonde, tot passant per Gonzar i Ventas de Narón. El poble
de Ligonde està situat sobre l’eix d’un plec anticlinal on afloren els gneis
glandulars i les metagrauvaques de la formació “Ollo de Sapo”, d’edat
Precambrià superior, les quals s’interpreta que es van formar a partir d’un complex
vulcano-sedimentari de caràcter àcid. Així entrem de ple a la Zona centroibèrica
on abunden els batòlits de granitoides sintectònics i posttectònics, i també
entrem a la vall del riu Ulla que dóna nom a la comarca de l’Ulloa. Poc abans
d’arribar a Lestedo, però, una important falla posa en contacte les pissarres
grises ordovicianes amb un batòlit de granodiorites sintectòniques, al centre
del qual es troba la població de Palas de Rei on sembla ser que el rei got
Witiza hi tenia un palau. Per tot arreu es veuen els típics “horreos”,
construccions de fusta o maó, suportats per quatre puntals per tal d’aillar de
la humitat del terra, i dels rosegadors, el seu contingut .
Poc després de
creuar el riu Pambre, prop de la frontera amb la província de A Coruña, entrem
en un dels anomenats Complexos de Galícia i Nord de Portugal, concretament al Complex
Al·lòcton d’Órdenes (o d’Ordes), això són les restes d’un o de diversos grans
mantells de corriment, els quals es van situar damunt totes les estructures preexistents
durant l’orogènia Herciniana, ocorreguda a finals del Carbonífer, i que a
l’actualitat es troben gairebé del tot erosionats. Aquests
terrenys al·lòctons i aïllats s’anomenen Klippe.
A la base del
Complex d’Órdenes es poden observar roques màfiques i ultrabàsiques tals com amfibolites,
granulites, roques ultrabàsiques serpentinitzades, metagabres i eclogites;
aquestes darreres roques es corresponen amb antics basalts d’una possible escorça
oceànica que va besar el mantell en una zona de subducció, per a convertir-se
en aquesta preciosa roca que és l’eclogita i no tenim a casa nostra, ni tan
sols al Pirineu. Totes aquestes roques tant extraordinàries, potser provinents
de la base de l’escorça, podrien formar part d’una sèrie ofiolítica, això és,
una cicatriu o geosutura, record de la col·lisió de dues masses continentals en
tancar-se un antic oceà. Avui dia aquests complexos s’agrupen dins una altra
zona, diferenciada de la Zona centroibèrica, anomenada Zona de
Galicia-Trás-os-Montes.
Algunes roques que es poden veure als complexos al·lòctons
Església de Leboreiro amb carreus de gabres
Aquestes
roques ens acompanyen fins a Melide, encara que només les veiem formant part
dels murs que separen els camps o en els carreus amb els quals construeixen
cases i ermites. A l’entrada de Melide hi ha el que es considera el cruceiro
més antic de Galícia.
Cruceiro de Melide (s. XI)
Sortint de
Melide en disposem a recórrer la darrera etapa del Camí per un paisatge molt
semblant al del dia anterior: pistes i corredoires entre espessos boscos
d’eucaliptus.
A partir del
poble de Castañeda entrem en un terreny format per esquists amb amfibolites,
gabres i gneis (paragneis i ortogneis… no us espantin aquests termes que, al
seu dia, ja s’explicaran). Tots aquests materials presenten un grau de metamorfisme
regional entre mig i alt, i estan situats damunt les roques màfiques i
ultrabàsiques que vam veure el dia anterior. Així d’aquesta manera passem per
pobles com Arzúa, Ferreiros i O Pedrouzo, després de superar l’Alto de Santa
Irene i entrar a la conca del riu Tambre. Després ens queda pujar l’Alto de
Barreiros abans de coronar el darrer obstacle: el mític Monte do Gozo, situat a
les portes de Santiago de Compostela i on hi ha un impressionant monument als
pelegrins i afloren unes amfibolites. A
tocar de l’entrada a la ciutat de Sant Jaume, deixem enrera el Complex
d’Órdenes ja que la capital gallega està situada al marge extern d’aquest
complex damunt uns gneis i uns esquists.
Al capdamunt de l'emblemàtic Monte do Gozo
Quilòmetre a
quilòmetre l’emoció s’empara de nosatres: és el final que s’acosta. En poc més
de quatre quilòmetres ens situem a la plaça de l’Obradoiro, punt i final
d’aquesta llarguissíma travessa que un bon dia vam iniciar a Orreaga i que hem
dut a bon terme amb il·lusió, disciplina i respecte pels autèntics pelegrins,
que són els que van a peu.
Relació de la
cartografia geològica consultada (IGME, sèrie Magna, escala 1:50.000): Astorga
(193); Lucillo (192); Bembibre (159); Ponferrada (158); Oencia (157); Los
Nogales (125); Sarria (124); Puertomarín (123); Guntín (97); Arzúa (96); El
Pino (95); Santiago de Compostela (94)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada