Roberto Espínola: GEOTURISME PEL PALLARS SOBIRÀ (I)

Durant la primavera de l’any 2012 varem fer una excursió familiar a Andorra. El motiu era que els nostres fills, Pablo (7 anys) i Mario (4 anys) s’iniciessin en el món de l’esquí. Així, vam reservar una habitació en un hotel de Soldeu i ens vam disposar a passar un quans dies de vacances a la neu.

No obstant això, jo tenia altres idees al cap. Poc abans havia descobert una guia geològica del Pallars Sobirà a la Biblioteca Pare Miquel d’Esplugues de Llobregat. Desprès de fullejar-la vaig veure que era força interessant i entenedora. Intentaria aprofitar l’estada a Andorra per investigar pel meu compte algun dels itineraris descrits.

La guia està organitzada en forma d’un seguit d’itineraris geoturístics que fan un recorregut per tota la geodiversitat de la comarca. Concretament, la guia consta de 10 recorreguts precedits per un capítol d’introducció a la tipologia de roques, els temps geològics, el relleu, els recursos geològics i a la geologia general del Pirineu.

El primer dia que vam anar a les pistes d’esquí, vaig tenir un contratemps important, que va canviar tota la meva estada a Andorra. En sortir del cotxe a la porta de l’estació, vaig enganxar-me la mà en tancar la porta. El resultat va ser un dit aixafat i la impossibilitat de practicar l’esquí. Però com diu la dita castellana “no hay mal que por bien no venga..”, vaig disposar d’uns quants dies per gaudir de la meva passió per la geologia.

Els itineraris plantejats a la guia són els següents:

Itinerari 1- Vall de Cardós: roques amb 500 Ma d’antiguitat.

Itinerari 2- Valls d’Àneu: una glacera de 1000 metres de gruix.

Itinerari 3- Valls de l’Escrita i d’Àssua: roques de l’infern.

Itinerari 4- Coma de Burg: una serralada de plecs i encavalcaments.

Itinerari 5- Vall Ferrera: la ruta del ferro.

Itinerari 6- Batlliu de Sort: la vida marina fa 400 Ma.

Itinerari 7- Solana d’Estac: fa 300 Ma, temps de volcans.

Itinerari 8- Vall de Siarb: una plana fluvial fa 250 Ma.

Itinerari 9- Pla de Corts: deserts costaners 220 Ma enrere.

Itinerari 10- Congost de Collegats: un mar tropical fa 150 Ma.

• Dia 1: Intento fer l’itinerari 5 “Vall Ferrera”

Així, em desplaço des de Soldeu fins al poble andorrà d’Ordino i des d’aquí a la pista d’esquí de Pal. Poc abans d’arribar a l’estació, la carretera talla calcàries devonianes on s’observen plecs molt vistosos de diferents ordres de magnitud.

Plecs en calcàries prop de l'accés a les pistes d'esquí de Pal

Plecs en calcàries devonianes, accés a les pistes de Pal

Un cop arribats a l’aparcament de l‘estació, se’ns presenta una magnífica vista del flanc N del Sinclinal de Tor.

Calcàries devonianes del flanc sud del Sinclinal de Tor (les capes cabussen al nord)

Finalment, vaig haver de desistir de continuar l’itinerari de la Vall Ferrera, atès que el pas entre Andorra i el Pallars Sobirà (Coll de la Botella) estava tallat per la neu. Així, decideixo fer l’itinerari 8 “Vall de Siarb”. Per tant, baixo a la Seu d’Urgell i agafo la carretera N-260 que connecta La Cerdanya des del trencall d’Adrall amb Sort, capital del Pallars Sobirà. Al poc d’iniciar la pujada cap al Coll de Roc Picó es comença a tenir una bona vista sobre la conca neògena de la Cerdanya i el riu Segre. A la figura 4 es mostra una imatge del riu Segre tallant els materials del Montsec de Tost (esquerra de la foto) i de la Serra de Prada (dreta de la foto), tot encarant la sortida de la Depressió de la Cerdanya.

Vista del riu Segre sortint de la Depressió de la Cerdanya

Un cop sobrepassat el Coll de Roc Picó, s’arriba al poble de Guils de Cantó. El poble se situa al marge esquerre del riu de Guils, el qual s’encaixa en els materials vermells del permotrias. En aquest punt es pot veure clarament el contacte mecànic entre els materials devonians de la Serra de Freixe, pertanyent al Mantell de les Nogueres, i els materials permotriàsics que separen el Mantell de les Nogueres dels terrenys cambroordovicians del Dom de l’Orri.

Vista del contacte mecànic entre les calcàries devonianes de la Serra de Freixe i el Permotrias a la vall del riu de Guils

Tot seguint la vall del riu de Guils aigües amunt, es pot resseguir la traça de l’encavalcament fins arribar al Coll del Port, límit entre les Comarques del Pallars Sobirà i L’Alt Urgell.

El Port del Cantó (1.718 m) està ubicat sobre terrenys vermellosos permotriàsics, en els quals es poden reconèixer bons exemples de paleocanals.

Paleocanal intercalat entre els materials detrítics vermellosos permotriàsics en el Port del Cantó

Seguint camí cap a Sort s’arriba a l’àrea de descans de Santa Creu (p.k. 263,6). Aquest punt es interessant tant pels afloraments immediats com per les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu, el qual se situa sobre un nivell de conglomerats molt continu a tota la vall. Just al nord de l’àrea de descans aflora una capa de gresos de color gris on hi ha uns curiosos forats perpendiculars a l’estratificació. Els forats solen estar aparellats i s’han interpretat com a caus de peixos pulmonat.

Possibles caus de peixos pulmonats en el sostre d'una capa de gres

Poc després, a l’alçada del p.k. 260, al talús de la carretera s’observa un aflorament d’argiles vermelles amb una munió de marques grises de reducció per activitat orgànica vegetal.

Aflorament de taques grises relacionades amb activitat orgànica vegetal degut a la reducció del ferro

Detall d'una taca amb restes de matèria orgànica en el seu centre

Seguint camí, aprofitant un gran revolt que fa la carretera per superar el Barranc de Llagunes, es pot parar el cotxe per contemplar un interessant aflorament. A l’aflorament es pot veure la discordança entre els conglomerats del poblat de Santa Creu i els materials vermells (gresos i lutites). Aquest contacte discordant s’havia considerat com el límit entre el Permià i el Triàsic, però, datacions recents amb pol·len fòssil han determinat que el límit entre les eres paleozoica i mesozoica es troba pocs metres per sobre del contacte. També es pot apreciar una petita falla normal i un sinclinal en els conglomerats.

Contacte discordant entre els conglomerats de Santa Creu i els materials vermellos subjacents. Aquest nivell de conglomerats es considera un nivell guia atès que gairebé sempre apareix a la part alta del Permià en els pirineus

Seguint camí, arribem al poble de Vilamur. Al marge dret de la carretera, just després de passar el poble, surt un camí que porta a una granja. Poc abans d’arribar-hi, el camí talla la discordança herciniana, és a dir, el contacte entre les pissarres cambroordovicianes del Dom de l’Orri i els conglomerats posthercinians.

Discordança postherciniana a Vilamur

Poc després, s’arriba a la vall del riu Noguera Pallaresa i a la població de Sort. De seguida ens adonem de la coloració blanquinosa d’uns materials situats a peu de riu com un kilòmetre abans d’entrar a Sort. Aquests materials són guixos del triàsic superior, els quals es troben encavalcats per calcàries i pissarres del Silurià, Devonià i Carbonífer inferior.

Vista de la vall del riu Noguera Pallaresa i de Sort

• Dia 2: Itinerari 6 “Batlliu de Sort”

Torno a fer el mateix camí des de Soldeu fins arribar a Sort. Des de Sort continuo la carretera cap al nord fins a Rialp. Una mica abans d’arribar a Rialp hi ha una benzinera a mà esquerra i a mà dreta hi ha un pont sobre la Noguera Pallaresa. Cal creuar el pont i pujar per la pista per tenir una bona vista del turó que hi ha darrere de la benzinera. Aquest turó s’anomena serrat de Sant Josep i constitueix un magnífic exemple de finestra tectònica.

Finestra tectònica del serrat de Sant Josep (Rialp)

En aquest aflorament es pot observar com les pissarres i gresos del cambroordovicià del Dom de l’Orri se superposen sobre dels materials triàsics, els quals, a la vegada, també són terrenys al·lòctons, pertanyents al Mantell de Rialp.

Desprès vaig cap a Rialp i un cop travessat el riu de Sant Antoni giro a l’esquerra i torno a creuar el riu. Just desprès de creuar el riu per segona vegada afloren els gresos vermellosos triàsics. Seguint la carretera s’arriba a un trencall on es pot “tocar” el pla d’encavalcament del Mantell de l’Orri.

Encavalcament del Mantell de l'Orri

Seguidament continuo la carretera cap al poblet d’Olp, on es troba l’ermita de Sant Josep, situada sobre pissarres cambroordovicianes i amb unes magnífiques vistes sobre la vall de la Noguera Pallaresa.

Entre els pobles d’Olp i Pujalt, a banda dreta de la carretera hi ha una placa de calcària del Silurià o Devonià amb abundants rastres fòssils en relleu negatiu i de color marró ataronjat. Aquestes traces van ser fetes per organismes que es bellugaven per un fons marí fangós de l’era primària.

Restes fòssils interpretades com a marques de locomoció d'organismes marins

Un cop arribats al poble d’Enviny, cal aturar el cotxe a l’entrada del poble ja que s’hi troba un aflorament força interessant. A l’aflorament s’observen un seguit de pissarres negres intercalades entre nivells carbonats, totes dues unitats del Silurià – Devonià. També es pot veure com els materials es pleguen (deformació dúctil) abans de fracturar-se generant encavalcaments (deformació fràgil).

Pissarres negres i calcàries amb deformació dúctil i fràgil

En aquest mateix aflorament també s’hi poden veure bons exemples d’esquerdes d’extensió reomplertes de calcita afectant les calcàries.

Esquerdes d'extensió reomplertes de calcita

De tornada a Sort i un cop deixat enrere el poble de Montardit de Dalt la carretera passa al costat d’una pedrera que explota ofites. En el nostre context geodinàmic les ofites apareixen habitualment dins de les sèries del triàsic superior (fàcies keuper) i s’interpreten en relació a l’aprimament de l’escorça durant el procés de fragmentació de Pangea fa uns 220 Ma. Aquestes roques es fan servir com a àrids per carretera i ferrocarril (balast). El nom d’ofites està relacionat amb una mena de pigallat que presenten aquestes roques i que recorda la pell de les serps (ofidis).

Pedrera que explota ofites a les afores de Montardit de Dalt

Nota: La guia a la que fa referència l’article és: “Meravelles geològiques del Pallars Sobirà, 10 itineraris geoturístics” de Lluís Ardèvol et al.; Arola Editors.