Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 20 d’octubre de 2017

Isabel Benet: CRETACI (II): El crepuscle dels gegants (II)

La fascinació que els dinosaures provoquen tant a científics com a profans, és en bona part deguda a la seva misteriosa i, aparentment, sobtada desaparició, la qual coincideix amb una data “concreta” (geològicament parlant, es clar!): fa 65 (o 66) milions d’anys alguna cosa va passar... 

El Límit K-T

A aquesta data “concreta”, els entesos l’anomenen Límit K-T (K de Kreide, que és Cretaci en alemany, i T de Terciari), i de teories esbojarrades sobre l’extinció dels dinosaures n’hi ha per tots els gustos, com la que explica que els dinosaures van desaparèixer perquè eren lents, maldestres, estúpids i incapaços de trobar les grans quantitats de menjar que necessitaven els seus cossos enormes...

Altres teories asseguren que va ser culpa dels petits mamífers que s’alimentaven dels seus ous; altres en donen la culpa a l’aparició de les papallones, ja que les erugues es cruspien tots els vegetals en no haver-hi ocells que s’alimentessin d’elles; altres expliquen que el calentament gradual de la Terra va provocar cataractes prematures als ulls dels dinosaures, els quals, en quedar-se cecs, morien abans de l’edat de reproducció... però la que s’endú la Palma d’Or de les teories absurdes és la que assegura que els dinosaures es van extingir per culpa de l’home de les cavernes! 

Cartell de la pel·licula de l'any 1966  Hace un millón de años
protagonitzada per una espectacular Rachel Welch

Richard Owen, qui es va inventar el nom de “dinosaures”, també es va referir a la seva extinció dient que com que eren animals de sang freda, aquests van poder proliferar en un entorn deficitari en oxigen com el que hi havia durant el Mesozoic, però a finals d’aquesta Era, l’augment d’aquest gas va fer de la Terra un lloc inhabitable pels dinosaures. 

Sir Richard Owen

Entre les teories mig serioses està la que relaciona l’extinció dels dinosaures amb l’aparició de les plantes angiospermes, ja que explica que els dinosaures es van enverinar menjant aquestes noves plantes, moltes de les quals contenen perillosos alcaloides, tot i que al llarg del Cretaci van continuar proliferant les plantes gimnospermes, amb les sequoies com a representants més destacats, sobretot per les seves grans dimensions! 

 Exemplars de sequoia gegant (Sequoia sempervirens), un veritable fòssil vivent

Però el que sí que és cert és que fa uns 95 milions d’anys es van començar a estendre les plantes angiospermes, i a partir d’aquell moment les plantes gimnospermes, les quals havien dominat el panorama vegetal fins aleshores, inicien un clar retrocés. D’aquestes plantes més “modernes”, la família de les magnoliàcies en són els seus representants actuals més antics perquè es caracteritzen per tenir unes vistoses flors de grans tèpals de color blanc (o crema) col·locades helicoïdalment al voltant d’una mena de pinya, apta per a ésser pol·linitzada per escarabats, ja que a l’època en què van aparèixer aquestes plantes encara no hi havia abelles. Per totes aquestes característiques tan arcaïques, a les magnoliàcies se les considera com el prototipus i punt d’inici evolutiu de la resta d’angiospermes. 

 Flors i fruits de Magnolia grandiflora, un altre fòssil vivent


Tanmateix l’any 2015 va ser notícia el “descobriment”, al Montsec i al Sistema Ibèric, de l’angiosperma més antiga del món: Montsechia vidalii. En realitat aquesta planta ja havia estat descoberta a la pedrera de Meià feia més de 100 anys, però no se l’havia pogut datar correctament. Ara els científics que l’han estudiat l’han datat en 130 milions d’anys! 

Exemplar de Montsechia vidalii

Aquesta curiosa planta es creu que era subaquàtica i que utilitzava els corrents d’aigua per a transportar el pol·len. En els estanys d’aigua dolça on creixia la Montsechia, també hi havia d’altres plantes no menys importants com Ranunculus ferreri (una altra angiosperma semiaquàtica) i la falguera arborescent Weichselia reticulata, la qual feia el paper dels manglars actuals. I dins aquest ambient lacustre costaner també hi havia algunes palmeres com Sabalites longirhachis... Però no ens anem per les branques (i mai millor dit) i centrem-nos en la desaparició dels dinosaures.

Exemplar de Ranunculus ferreri (present a Cosmocaixa)

Exemplar de la falguera Weichselia reticulata

Reconstrucció d’aquesta falguera arborescent

Exemplar de Sabalites longirhachis a Coll de Nargó

La teoria de les extincions en massa es remunta a Cuvier qui, amb les seves idees “catastrofistes”, proposava que cada cert temps hi havia una renovació completa de tots els organismes que viuen a la Terra. Aquestes idees eren contràries a les proposades pels “uniformistes” de Lamarck, més properes al posterior evolucionisme de Darwin, els quals asseguraven que els organismes es creaven per generació espontània i la seva tendència era la d’evolucionar gradualment cap a formes més perfectes i elevades. 

 Georges Cuvier i Jean-Baptiste Lamarck

De les almenys cinc extincions en massa que es calcula que han afectat la Terra des de l’inici del Paleozoic, la darrera (o límit K-T) és la més estudiada pels científics, encara que molts d’ells només es preucupen d’explicar l’extinció dels dinosaures, com si aquests fossin les úniques criatures que van desaparèixer en aquell moment.

Luis i Walter Alvarez al Límit K-T a Gubbio (Itàlia) a l’any 1981

Entre les teories serioses sobre la darrera gran extinció, tal vegada la més “impactant” sigui la que van proposar, a principis dels anys 80, dos científics de la Universitat de Berkeley, Walter Alvarez i el seu pare Luis W. Alvarez (Premi Nobel de Física l’any 1968): la causa de l’extinció d’una bona part de la fauna terrestre i marina de finals del Cretaci va ser l’impacte contra la Terra d’un asteroide d’uns 10Km de diàmetre, la qual cosa va provocar erupcions, tsunamis, incendis, pols en suspensió, pluges àcides i tota mena de desgràcies.

Bòlid entrant a l’atmosfera vist des de Txeliàbinsk (Rússia) l’any 2013

Això ho van proposar arran del descobriment, a Gubbio (Itàlia) l’any 1977, d’una capa d’argiles, de 66 milions d’anys, amb una alta concentració d’iridi, un element poc comú a l’escorça de la Terra i que, per força, havia d’haver arribat des de l’espai exterior. Es va donar el cas que aquesta capa també es va detectar a molts altres llocs del món, per la qual cosa la teoria de l’impacte va ser innegable. Fins i tot es va localitzar el punt de col·lisió de l’asteroide: el cràter de Chicxulub (Yucatán, Mèxic) de 180 Km de diàmetre.

El cràter de Chicxulub

Aquesta teoria tan “catastrofista” va encetar una nova polèmica entre els partidaris de la causa de l’extinció per l’impacte d’un asteroide i els partidaris d’una extinció més gradual, ja que són molts els que asseguren que l’alta concentració d’iridi no cal anar-la a buscar a l’espai, sinó que potser estaria relacionada amb el vulcanisme que va tenir lloc a l’altiplà del Decàn (Índia) a finals del Cretaci, on les efusions van cobrir una superfície de 500.000 Km² amb un gruix de més de 1.500 m. I és que les extincions poden produir-se arran d’una sèrie de canvis subtils que operin al llarg de mils, o fins i tot milions, d’anys, però el resultat pot semblar un instant degut al fet que el registre fòssil és molt deficitari i imperfecte.

Extensió que ocupa la província ígnia a l’altiplà del Dècan (Índia)

No hem de perdre de vista que és a finals del Cretaci que es fa efectiva l’Orogènia Alpina, amb l’aixecament de noves serralades, les quals de ben segur van provocar canvis en els corrents marins i atmosfèrics i això es podria haver traduït en un canvi de la temperatura global de la Terra (més freda) i en un descens del nivell del mar. Tots aquests canvis podrien haver incidit amb més força sobre aquelles comunitats que ja estaven amenaçades d’extinció... i l’impacte de l’asteroide només va ser la cirereta del pastís, ja que són molts els que pensen que abans d’aquest fet ja havien desaparegut moltes criatures, entre elles els ammonits i, tal vegada, també la major part dels dinosaures.

Extret de Fossilia Ilerdae 2011


Fos quina fos la causa (o la combinació de moltes causes) de l’extinció finicretàcica, fa 65 (o 66) milions d’anys va finalitzar l’era dels rèptils i va iniciar-se l’era dels mamífers, els quals, a partir d’aquell moment, van començar a evolucionar i a estendre’s pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat vacants... però aquesta ja és una altra història.


I com si fos un epíleg afegirem que, mirant al nostre voltant, podem assegurar que els gegants del passat... encara són entre nosaltres!

Si voleu veure el capítol anterior d’aquesta història, cliqueu aquí.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Amics del Museu: SCRIPTA XX

Acaba de sortir el número 20 de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta) de la sèrie paleontològica, amb tres articles publicats.

Foto portada: Bivalves de l’Albià de Traiguera (Castelló)

En el primer dels tres articles, signat conjuntament per José A. Buera i Eduvigis Moreno es descriuen alguns bivalves de l’Albià (Cretaci inferior) de Traiguera (Castelló), amb la particularitat que un d’ell no havia estat citat en el Cretácico de España.

En següent treball, Algunas anotaciones al trabajo de Buitrón-Sanchez & López-Tinajero (1995), Sebastián Calzada suggereix algunes modificacions sobre alguns gasteròpodes del Cretaci inferior de Mèxic.

En darrer article, signat per Sebastián Calzada, Juan Corbacho i Eduvigis Moreno, s’estudien alguns bivalves procedents de l’Aalenià de Vilanova de Meià (Leida), concretament Inoperma plicata, Pinna sp., Modiolus moralejai, Gresslya sp., i Lima cf, channoni.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya, i on es recullen els treballs d’aquest museu, essent el director d’aquesta publicació el Sr.José Francisco Carrasco, i els seus secretaris el Sr. Carlos J.Royo i la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

divendres, 6 d’octubre de 2017

Isabel Benet: CRETACI (II), el crepuscle dels gegants (I)

Ja fa algun temps que en aquest blog tractem sobre diferents aspectes del període Cretaci, el darrer de l’Era Secundària o Mesozoic; i també fa temps que vam parlar sobre els animals més famosos del Secundari: els dinosaures, encara que en aquella ocasió vam veure sobretot els dinosaures del període Juràssic. Per això ja toca parlar dels que van viure durant el Cretaci, ja que d’aquesta època daten les restes de la parella de dinosaures més cèlebre de la història: ens referim a la parella formada pel Tiranosaure i el Triceratops.

Tiranosaures i Triceratops, eterns companys

D’ells s’han fet pel·licules, joguines i, fins i tot, galetes

Ja vam dir que sota el mot popular de “dinosaures”(mot proposat per Richard Owen al 1841 i recollit ara com a superordre) s’agrupaven dos conjunts d’animals ben diferenciats i que van viure al llarg de quasi tot el Mesozoic (des del Triàsic superior fins a finals del Cretaci): l’ordre dels saurisquis (“maluc de llangardaix”) i l’ordre dels ornitisquis (“maluc d’ocell”) tots ells, però, amb un avantpassat comú el qual va ser capaç de millorar la posició de les seves extremitats, tot passant d’una postura horitzontal (com la dels llangardaixos) a una de vertical o “erecta” (com la dels mamífers moderns), cosa que, en alguns casos, va propiciar el bipedisme, sobretot entre els saurisquis del subordre dels teròpodes, ja que els ornitisquis del subordre dels ornitòpodes, si volien, podien caminar sobre les quatre potes. Aquesta varietat de moviments va donar als dinosaures molt d’avantatge a l’hora d’ocupar els diferents nínxols ecològics terrestres i per això es van convertir en els reis indiscutibles de la terra ferma durant més de 140 milions d’anys.

Diferències en els ossos dels malucs i fèmur en saurisquis i ornitisquis

Diferències en la posició de les extremitats entre dinosaures i altres rèptils

Com ja hem dit, tant el Tyrannosaurus com el Triceratops van ser dinosaures grossos i pesants típics del Cretaci, concretament del Cretaci superior. Però al llarg del Cretaci hi va haver molts altres grans dinosaures com l’Anatosaurus, el Pachycephalosaurus, el Corythosaurus, el Polacanthus, o el famós Iguanodon, descobert per Gideon Mantell a inicis del segle XIX.

Model de la restauració d’un Iguanodon deguda a Benjamin W. Hawkins.
Observi’s que col·loca l’ungla del polse al musell, com si fos una banya

Imatge actual d'un Iguanodon

El mateix Mantell va tenir l’encert de classificar-lo com a rèptil, però en va fer una reconstrucció poc encertada donada l’escassa informació que d’aquests animals es tenia en aquella època. Mantell pensava que l’iguanodon havia estat un animal plenament quadrúpede, quan en realitat s’ha demostrat que era bípede encara que, com a bon ornitòpode, també podia caminar sobre les quatre extremitats.

Dinosaures del Cretaci inferior

Dinosaures del Cretaci superior

Però no tots els dinasaures del Cretaci van ser grossos i pesants, també hi va haver dinosaures petits i lleugers com Deinonychus, Hysilophodon, Ornithomimus o els no menys famosos Oviraptor i Velociraptor. I això ens porta a una de les qüestions més controvertides sobre els dinosaures: van ser de sang freda (ectoterms) o de sang calenta (endoterms)?

 Esquelet d’ornitòpode present a l’exposició “L’eclosió del passat”

Tant el primers dinosaures com els primers mamífers van aparèixer més o menys al mateix temps (al Triàsic superior) però van ser els dinosaures els que van esdevenir predominants, per això molts paleontòlegs opinen que aquest fet no hauria estat possible sense que aquests animals gaudissin d’una temperatura constant del seu cos (homeotèrmia), encara que l’homeotèrmia no signifiqui exactament que fossin de sang calenta, ja que hi ha diversos mecanismes que permeten a animals de sang freda gaudir d’una temperatura constant. De fet fins als anys 70 del segle passat es considerava als dinosaures, igual que els rèptils actuals, com animals de sang freda ja que, donades les seves grans dimensions, el seu refredament era molt lent (aixó és el que s’anomena homeotèrmia inercial), i més dins el context d’un clima càlid com el del Mezsozoic.

Però tot això va canviar quan al 1964 el paleontòleg Jonh Ostrom i el seu equip van descobrir, en sediments del Cretaci inferior de Montana (USA), l’esquelet d’un dinosaure no gaire gran, molt lleuger i ben armat de poderoses urpes amb una anatomia ben adaptada per a la cursa ràpida: es tractava de l’esquelet d’un Deinonychus. Al 1968 R. Bakker va suggerir que un depredador tan actiu com aquest havia de ser endoterm, tal i com ho són les aus actuals. Altres proves van arribar per altres camins.

Reconstrucció d'un Deinonychus

Comparativa de mides amb una persona adulta

Alguns vesteixen Deinonychus amb vistoses plomes

Molt abans, al 1923, el paleontòleg Roy Chapman i el seu equip van descobrir a Mongólia els primers nius amb ous de dinosaure; i al 1978, J. Horner i B. Makela van descobrir a Montana (USA) uns nius on es podien observar cries en diversos estadis de creixement, i això els va fer pensar que el fet de tenir cura de les cries, unit a un ràpid creixement, suggeria de nou l’endotèrmia, almenys en alguns dinosaures.

Escena en la qual es veu un dinosaure 
alimentant les seves cries (obra de Luís V. Rey)

Oviràptor protegint la seva posta, dinosaure del Cretaci superior
trobat al Desert del Gobi (Mongòlia)

Una altra prova seria la distància entre el cor i el cervell, en alguns casos de més de sis metres en els grans dinosaures. Alguns pensen que per a superar aquesta distància tan gran és necessària una potència cardíaca considerble, i això només és possible amb un cor amb quatre ventricles ben desenvolupats, o sigui el cor caracteristic dels animals endoterms. Però els cocodrils moderns són de sang freda i en canvi tenen un cor amb quatre ventricles, encara que rudimentaris.

Altres proves les van aportar les observacions microscòpiques dels ossos dels dinosaures en els que es veuen que estaven regats per tot un sistema de vasos sanguinis els quals, a més de proporcionar un ràpid creixement, també proporcionaven un elevat metabolisme. Però això mateix també s’observa en alguns cocodrils i tortugues i en canvi està absent en alguns mamífers i algunes aus petites.

Alguns també són de l’opinió que l’abundància relativa de preses entre els dinosaures, en relació amb els dinosaures depredadors, podria també ser una prova a favor de l’endotèrmia, donat que un metabolisme actiu necessita grans quantitats de menjar (carn o vegetals); però aquesta prova va ser molt criticada degut al pobre i fragmentari registre fòssil.

Escena de caça entre un Tyrannosaurus i un parell de Trachodon 
(obra de Z. Burian)

La qüestió segueix avui dia sense una resposta clara i, tal vegada, mai no es resolgui del tot, encara que la tendència sigui de pensar que els grans dinosaures sauròpodes van ser més propers a l’homeotèrmia inercial, mentre que els petits corredors ja eren realment animals endoterms. Ja fa temps, però, que es diu que una bona part dels dinosaures posseïen plomes (fins i tot alguns parents dels terribles tiranosaures) i que aquest fet també contribuïria a mantenir-los calents.

Imatge d'un Quianzhhousaurus sinensis emplomallat

Però al Cretaci els que realment feien ús de les seves plomes ja eren les aus. Encara que fou al Juràssic superior quan apareixen per primer cop al registre fòssil uns dinosaures amb plomes (Archaeopteryx), aquests encara no podien considerar-se com a veritables aus; mentre que al Cretaci inferior ja es troben les restes de la que es considera l’au més antiga: Confuciusornis. Aquest animal ja presenta les característiques pròpies d’una au moderna, això és, bec corni (enlloc de dents), vèrtebres caudals fusionades (enlloc de cua reptiliana), i la més que possible capacitat de volar.

Esquelets i impressions de plomes de Confuciusornis sanctus
(Juràssic sup-Cretaci inf) regió de Liaoning (Xina). Fòssil present al Cosmocaixa

Reconstrucció de Confuciusornis sanctus


Per què, doncs, uns animals tan extraordinaris i tan ben adaptats a tots els ambients terrestres, un bon dia van desaparèixer sense deixar ni rastre? A aquesta pregunta intentarem donar-li resposta en el següent capítol d’aquesta particular història.

divendres, 29 de setembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: NIELS STENSEN, científic, bisbe i... beat

El personatge d’avui té una història molt peculiar, per no dir sorprenent. Niels Stensen era danès i nasquè a Copenhaguen l’1 de gener de 1638 al si d’una família luterana. Estudià medicina a la seva ciutat natal i n’obtingué el doctorat. Després s’anà a Leyden (Holanda) a perfeccionar-se en la seva professió, i el 1664 el trobem a París estudiant química amb Pierre Borel i assistint a reunions científiques a casa de Thévenot. Més tard viatjarà per Austria i Hongria i el trobem finalment el 1667 a Itàlia, concretament a Florència, perquè el gran duc Ferdinando II el volgué tenir de metge.

Niels Stensen, copatró de l'Associació d'Amics del Museu

Després d’estudiar el catolicisme renuncià a la confessió luterana i es feu catòlic quan encara no feia un any de la seva arribada a Itàlia. Mentrestant la seva fama de bon metge arribà a Copenhaguen i allí el 1672 el reclamaren per anar a ocupar la càtedra d’anatomia que havia quedat vacant, cosa que acceptà; però com no va ocultar la seva condició de catòlic, ben aviat hi va començar a tenir problemes i per això decidí tornar a Florència on les seves inquietuds espirituals el portaren a sol·licitar el ministeri sacerdotal. Fou ordenat de prevere el 1675 amb 37 anys.

El papa Innocenci XI el coneixia prou i li tenia confiança, tanta que dos anys més tard decidí consagrar-lo bisbe i enviar-lo d’Administrador Apostòlic a les regions del nord d’Europa, Després de 10 anys de ministeri incansable moria el 25 de novembre de 1687 a Schwern, amb fama ben merescuda de santedat i per això el papa Joan Pau II el beatificà el 23 d’octubre de 1988.

I quina va ser la seva aportació a la ciència? Doncs molt digna de notar-se, sobretot en dos camps: l’anatomia i la geologia. Pel que fa al primer camp va fer-hi descobriments notables com el conducte pel qual la glàndula paròtide aboca el seu contingut a la boca i que és conegut amb el nom de conducte de Stenon, i també va fer la primera descripció completa de com actua el sistema lacrimal, així mateix exposà moltes novetats sobre el sistema muscular... Però més curiosa, i també important, va ser la seva aportació a la geologia: va escriure De solido intra solidum naturaliter contento. Dissertationis prodromus, que era un estudi dels minerals cristal·litzats i dels fòssils.


També cal destacar que va formular la teoria correcta sobre l’origen dels fòssils dient que són restes d’éssers vius que visqueren en passades èpoques, i també diu que els estrats són capes de materials dipositats provinents d’erosió eòlica, fluvial o marina, i que els cristalls naturals d’una mateixa espècie presenten sempre iguals els seus angles, avantçant-se així a principis que s’enunciaran més tard per William Smith i per René Haüy, i per això no se li pot negar el mèrit de precursor.

divendres, 22 de setembre de 2017

Amics del Museu: Nova guia "Ruta geològica de l'avenc Montserrat Ubach"

Amb l’arribada de la tardor, donem la benvinguda a la nostra biblioteca del Museu a una nova guia: «Ruta geològica de l’avenc Montserrat Ubach», la qual neix per la voluntat dels seus autors, en Jordi Lloret i la Montserrat Ubach, destacats espeleòlegs. Amb aquesta guia es volen celebrar els més de 50 anys del descobriment del que, al seu dia, va ser l’avenc més profund de Catalunya, i àdhuc del món, obert en conglomerats; al mateix temps també es vol donar a conèixer l’extraordinària geologia, la geografia i la història d’un indret encara força remot: el municipi d’Odèn a l’Alt Solsonès. Malauradament la seva publicació s’ha convertit també en un homenatge a un dels seus autors, Jordi Lloret i Prieto, desaparegut prematurament el passat mes de març.


En la confecció de la ruta geològica que s’explica en aquesta guia, hi han col·laborat, entre d’altres, els geòlegs Josep M. Mata-Perelló, autor de la presentació, Laura Moreno, Albert Martínez i Isaac Camps.


Després d’una breu però acurada introducció, on s’explica el marc geològic pel qual es desenvolupa la ruta, es fa una relació de les cavitats del Solsonès, la major part de les quals obren les seves boques en conglomerats. Seguidament s’explica un resum de la curiosa història del descobriment del citat avenc: a inicis dels anys 60 del segle passat, una jove espeleòloga, Montserrat Ubach, i la seva mare, Carme Tarrés, es van dedicar a explorar l’Alt Solsonès a consciència, tant que la gent les coneixia com “les dones que busquen forats”. Un dia un pastor de la contrada, Ramon Pujantell, els va mostrar la boca d’un avenc situat al Racó del Teix, al peu del Puig Sobirà.


En la primera exploració, realitzada per la Montserrat i els seus pares, ja es va veure que la cavitat era una mica més important del que pensaven, per això l’any 1963 es va dur a terme l’anomenada Operació Solsonès, on membres de nou entitats excursionistes van baixar els set pous de que consta l’avenc i van determinar que la fondària total era de -202 m, la qual cosa va suposar un rècord de profunditat a Catalunya durant 15 anys i també del món, pel que respecta a cavitats en conglomerats, durant 20 anys. Després de l’exploració es va decidir posar a l’avenc el nom de la seva descobridora, i encara avui dia està entre els més importants a nivell mundial.


Seguidament a la guia es passa a explicar la ruta, punt per punt, amb inici i final al poble de Canalda, nucli arraulit al peu del vessant sud del gran massís del Port del Comte. Aquesta ruta es troba dins el projecte del futur Parc Geològic i Miner del Solsonès, i és un itinerari circular d’uns 8 Km de recorregut i uns 300 m de desnivell, el qual puja i recorre la base de la Roca de Canalda, baixa fins al Tossal de l’Anella i des d’allà s’arriba al mirador de l’Avenc, des d’on es torna al poble de Canalda pel Camí Ral de Baix.


A cadascun dels tres trams en què s’ha dividit la ruta, es fan diverses parades dins les quals s’explica la situació geogràfica, l’apunt geològic i històric (amb algunes anècdotes) i la descripció de la flora i la fauna de la zona.






Fins i tot es dóna informació sobre les nombroses vies d’escalada de gran dificultat que s’han obert a l’alterosa Roca de Canalda, així com també sobre els diversos barrancs que es poden baixar rapelant.



La present guia va veure la llum en el decurs de la sortida de presentació d’aquesta ruta geològica, que alhora va ser també un homenatge a Jordi Lloret, la qual va tenir lloc el passat 30 de juliol i que va aplegar una cinquantena de persones (i dos gossos) al poble de Canalda. Aquest acte col·lectiu va comptar amb la presència de Montserrat Ubach, J.M. Mata-Perelló, Laura Moreno i Ramon Pujantell.

Canalda al peu del Port del Comte

Montserrat Ubach i Josep M. Mata-Perelló, guies de la sortida

Després de les presentacions, des de l’església d’origen romànic de Sant Julià de Canalda, vam començar a pujar cap a la base de la Roca de Canalda tot passant pel mas de la Casanova, el qual fou la base dels espeleòlegs de l’Operació Solsonès. Pel camí observem alguns exemplars ben florits de la planta anomenada caragola (Erodium rupestre), molt característica de la muntanya mitjana i que creix als relleixos i escletxes de les roques.

Anant cap a la Roca de Canalda, 
passem pel mas de la Casanova

Caragola

Després de creuar la carretera L-401, per la qual hem arribat a Canalda, continuem pujant fins arribar al peu de l’imponent cingle. Aquí fem una parada sota l’ombra dels pins, perquè fa molta calor, i la Laura Moreno en dóna algunes explicacions sobre l’origen dels conglomerats que formen la Roca de Canalda, relacionats amb la gènesi del Pirineu i els rius que l’erosionaven i que desembocaven al mar interior que ocupava l’actual Depressió Central.

Al peu de la Roca de Canalda,
 rebem les explicacions de la Laura Moreno

En passar a frec del peu del cingle, deixem a mà dreta, i a certa alçada, les coves dels Moros. En aquest punt la Laura ens demana que ens fixem en la composició i disposició dels còdols dels conglomerats que són quasi tots calcaris i pràcticament no tenen matriu perquè es tracta de ventalls al·luvials molt proximals.

Sota les coves dels Moros

Aspecte dels conglomerats

Sota el vol dels voltors que fan niu als penya-segats, continuem per la base del cingle tot observant com, per virtut de diàclasis verticals, es van separant llastres del cingle principal i formant monòlits, com per exemple l’agulla anomenada El Ditet. Quan arribem a la balma de l’Espluga Malera (o Melera), en J. M. Mata-Perelló ens assabenta que totes les balmes que veurem en aquest recorregut (a més de l’esmentada Espluga Malera també passarem per la balma de Ca l’Andreu i de Ca la Rita), es van formar gràcies a la presència d’una capa de gresos més tous i vulnerables a l’erosió. Moltes d’aquestes balmes eren prou grans per a encabir-hi edificacions al seu interior.

Balma de l'Espluga Malera


Ca la Rita

Una d’aquestes edificacions fou Ca la Rita, habitada fins a mitjans dels anys 80 i que encara es manté dempeus. En aquest punt l’organització ens ofereix un refrigeri als assistents i, seguidament, al racó de la font i sota l’ombra de la gran balma, té lloc l’acte de presentació de la guia a càrrec de la Montserrat Ubach, qui dedica un record per al Jordi, el seu inseparable company d’activitats, pel qual aquesta guia fou el seu darrer projecte. En acabat els interessats vam poder adquirir els primers exemplars recent sortits de l’impremta.

L'avituallament

L'acte de presentació de la guia


Continuem la ruta i en arribar a la cruïlla amb el camí que puja a la balma de Gràtines, abandonem les parets en direcció sud. En el punt on el nostre itinerari creua de nou la carretera L-401, en J.M. Mata-Perelló ens explica, amb un esquema “in situ”, la naturalesa del doble encavalcament que afecta el Puig Sobirà, format per roques del Cretaci superior i de l’Eocè inferior, el qual, gràcies a les argiles i evaporites de la fàcies Keuper, es col·loca damunt de les roques més “modernes” de l’Oligocè de la Roca de Canalda. La particularitat és que aquí l’encavalcament és doble perquè es va produir en dos temps segons un sistema de propagació de bloc superior (o fora de seqüència), amb això queda dit que aquí la geologia és més complexa del que sembla a primera vista.





Baixant del tossal de l'Anella

Continuem per la pista avall fins arribar al tossal de l’Anella on abandonem la pista per prendre un sender poc marcat i que davalla fort fins que desemboca a la pista del Camí Ral de Baix. A pocs metres a mà dreta tenim el mirador de l’Avenc, del qual només es pot veure la boca superior situada a mitja alçada del cingle de l’altra banda del barranc. És curiós que s’hagi desenvolupat un avenc tan profund com aquest en conglomerats (per això va ser rècord de fondària durant tants anys), però és que la seva gènesi està relacionada amb la proximitat d’aquests conglomerats amb l’encavalcament del mantell del Cadí sobre la Conca de l’Ebre. Aquest avenc només es pot visitar de la mà d’experts espeleòlegs.

Vista de la boca superior de l'avenc Montserrat Ubach

Pel citat Camí Ral ens endinsem al Bosc de Cavallera on trobem alguns fragments de roques, procedents del Puig Sobirà, en els quals apareixen alveolines, uns foraminífers d’estructura concèntrica que daten de l’Eocè inferior.

Fragment de calcària amb alveolines

Vista de la rasa de l'Obac, sota la Roca de Canalda

En una cruïlla deixem el camí ample i seguim recte per un sender ben traçat però sense cap marca, pel qual anem creuant els llits de tres barrancs. Aquí el grup s’ha estirat tant que quasi anem sols tot observant la naturalesa dels conglomerats amb còdols de litologies molt variades (tècnicament anomenats "poligènics"). Així podem trobar còdols tant mesozoics com paleozoics entre els quals distingim calcàries blanques, sorrenques vermelloses, pissarres motejades, calcàries “griotte”, microconglomerats, i fins i tot còdols de roques granítiques. Això dóna fe del molt que han viatjat aquests còdols... i encara no han acabat el seu periple!

Aspecte dels conglomerats poligènics
del Sistema Al·luvial superior de Berga (Oligocè)

Còdol de calcària "griotte" del Devonià (Paleozoic)

Còdol de pissarra motejada del Paleozoic

Vista del doble encavalcament

Finalment el camí ens porta cap a una suau carena des d’on tenim una bona vista del doble encavalcament del Puig Sobirà sobre la Roca de Canalda. Ara ja només ens resta baixar al poble i anar a Sant Llorenç de Morunys on s’ha preparat un dinar de germanor, després del qual anem tots plegats al claustre del seu monestir on hi ha el Museu de la Vall de Lord, dins el qual s’ha habilitat un espai dedicat a l’avenc Montserrat Ubach i al seu entorn.

Espai dedicat a l'avenc Montserrat Ubach dins la sala Josep Cases
del Museu de la Vall de Lord a Sant Llorenç de Morunys

Així posem punt i final a aquesta jornada tan intensa i emotiva en la qual s’han visitat indrets poc coneguts de la nostra rica geografia i de la seva no menys rica geologia. Si voleu més detalls d’aquesta sortida, cliqueu aquí.