Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 7 de desembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: ELS SATÈL·LITS DE JÚPITER VAN ESSENT MÉS CONEGUTS

Cinquena i darrera  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 23 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

El planeta Júpiter és el primer dels quatre grans planetes que venen després de Mart. La seva composició és molt diferent respecte dels quatre primers. A Júpiter, cabrien més de mil terres (si la Terra fos un pinyol de cirera, Júpiter seria com una pilota de futbol). La seva massa representa el 74% de la dels astres del Sistema Solar (a excepció de la del Sol, naturalment). Aquesta gran quantitat de matèria, principalment hidrogen i heli, és quasi tota gasosa i representa un pes de 318 terres. Quan està més propera a la Terra és a la distància de 4,2 unitats astronòmiques.


Gràcies als satèl·lits artificials  s’han pogut saber moltes coses. La taca vermella de la seva superfície és un remolí que existeix des de fa molts segles. La veiem sense canvis notables d’ençà que es va descobrir. El seu diàmetre es el de tres terres. El dia de Júpiter dura 10 hores terrestres. Gira a la velocitat de fins a 25.000 km/h a l’equador, la qual cosa explicaria l’existència de les franges que s’hi observen.



El 1610 Galileu Galilei va observar amb el seu telescopi que tenia satèl·lits. Aquesta troballa va ser molt important, ja que es va veure que el sistema jupiterià era com un petit Sistema Solar. Els va anomenar astres mediceus (en honor als Mèdici). Però els noms que ara tenen foren suggerits per l’alemany Simon Marius, per relacionar-los amb el déu Júpiter: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo. El cinquè fou descobert el 1892 i rebé el nom d’Amalthea, el qual és el més proper a Júpiter més que els galileans. Ara se’n coneixen 69; alguns d’ells són asteroides capturats, amb diàmetres de 3 o 4 km.



Uns 48 tenen nom oficial i d’altres tenen una nomenclatura purament numèrica. El 1904 es descobreix Himalia, gràcies a la perfecció dels telescopis que va permetre anar descobrint-ne més. El 1982 se’n coneixien 16, i es varen agrupar de quatre en quatre, els noms dels més allunyats de Cal·listo acabaven en “a” i els altres en “e”, segons el sentit de l’òrbita que descriuen.


La sonda Cassini-Huyghens va prendre imatges de Júpiter l’any 2000, les quals varen permetre l’estudi i la composició de les franges. La nau Galileu, va sortir de la Terra el 1989. En l’arribar a Júpiter se’l va fer caure dins de la seva atmosfera i va fer 200 km en 50 minuts abans de perdre’s degut a la calor interna del planeta que la va fondre. Durant la seva missió, va descobrir que Europa tenia un oceà glaçat d’aigua. Després vingueren les observacions del Hubble. Per a l’any 2018 es pensa enviar un altre satèl·lit.

Els quatre satèl·lits galileans no s’assemblen gens entre ells. Io és un satèl·lit de naturalesa volcànica. Al començament es pogueren observar fins a 6 volcans actius. Aquest vulcanisme (fora de la Terra no es coneix cap astre del Sistema Solar amb vulcanisme actiu) sembla degut a la gran gravetat de Júpiter i els altres satèl·lits que fan que la seva superfície es fongui.  La seva massa es més gran que la de la Lluna.



Europa (com el satèl·lit de Saturn Encèlad) té la seva superfície d’aigua glaçada esbrancada per unes escletxes que fan que de bat a bat surtin aigües cap a al superfície des de l’interior, fins assolir alçàries de fins 2.000 metres, en forma de guèisers. Sota de l’aigua glaçada s’assolirien temperatures que permetrien l’existència de vida, cosa que ha fet fer moltes elucubracions.



Ganimedes és el galileu més gran (més que Mercuri), amb 5.200 km de diàmetre, però la densitat és molt baixa, 1,9. Sembla que la seva superfície és rocallosa, però l’interior seria de glaç. Hi hauria diferents regions, amb unes zones clares i altres gris fosc amb nombroses marques de caigudes de meteorits. Cal·listo és similar a la Lluna, però la densitat és de 1,6, la qual suggereix que la quantitat de gel seria molt important.


La sonda Juno va donar un munt de novetats. Va trigar cinc anys en arribar a les proximitats de Júpiter i donarà voltes al planeta fins el 2018, però es pensa allargar la seva vida útil. Aquesta sonda pren imatges de gran resolució, sobretot pel que fa a les dels pols de Júpiter. A 60º de latitud desapareixen les franges; s’hi observen gran quantitat de ciclons, amb diàmetres entre 50 i 5.400 km. Aquesta visió dels pols jupiterians ha meravellat els astrofísics que no s’esperaven una cosa així tan diferent dels pols de Saturn. Per què tants ciclons?

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

divendres, 1 de desembre de 2017

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU MARTORELL

El passat dissabte 25 de novembre, la nostra associació va anar a visitar el Museu Martorell, edifici que custodia la reserva de les col·leccions geològiques (mineralogia i petrologia) i paleontològiques del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La visita va ser a càrrec del conservador de mineralogia del mateix museu, en Marc Campeny, que ens va rebre a l'entrada de l'edifici dissenyat per Antoni Rovira i Trias i que té els orígens en la donació que va fer el seu promotor, el senyor Francesc Martorell.

El Museu Martorell Inaugurat el 1882, va ser el primer edifici de Barcelona construït amb l’objectiu de ser un museu públic i va començar custodiant col·leccions de zoologia, botànica, geològica i arqueologia. A partir de l'any 1924, el museu va passar a contenir les col·leccions de mineralogia, petrologia i paleontologia esdevenint el Museu de Geologia de Barcelona.



A l’entrada de l’edifici també vam poder gaudir de la col·lecció de “grans blocs”, que consisteix en exemplars de roques de grans mides procedents de diverses localitats catalanes. Part d’aquesta exposició a l’aire lliure es va desmantellar durant la dictadura de Primo de Rivera però alguns blocs encara perduren en l’actualitat i fa uns cinc anys es van poder restaurar.


Ja dins el vestíbul, en Marc ens va ensenyar un dels tresors que amaga el Martorell: el mural de la zona volcànica de la Garrotxa, fet amb roques d'aquesta regió.


Després, ens va explicar, com es treballa actualment amb la documentació de les col·leccions, especialment de mineralogia, quina és la base de dades que fan servir i quin són els protocols que s’utilitzen per garantir la conservació de les col·leccions.

Vam tenir el luxe de poder gaudir d'uns exemplars de piromorfites d'un lloc tan emblemàtic com Horcajo (Ciudad Real) i que van ser una bona mostra de com es treballa a l’hora de registrar els exemplars. Les mostres s'han de numerar, s’ha d’especificar si han format part d'alguna anterior col·lecció, conservar l'etiqueta antiga (com en aquest cas, que alguna procedia de la col·lecció del Lluís Marià Vidal) conservar en les urnes corresponents i fins i, tot, escollir el material per seglar les mostres.




A més, vam poder visitar la Biblioteca de geologia, que es va actualitzant amb noves adquisicions i com ens va remarcar en Marc, està oberta i a disposició de tothom que hi vulgui anar de dimarts a divendres de 9:00 a 14:00 h.


De nou a la planta baixa, vam visitar la sala de Mineralogia-Petrologia i que tots recordàvem. Allà vam poder veure una altra de les joies de la col·lecció de mineralogia: la vitrina de les sals de Cardona que, actualment, es troben en procés de restauració. També vam poder novament gaudir d'exemplars que destacaven per diverses raons: la seva història, mida o lloc emblemàtic de procedència com va ser el cas d’unes grans galenes de Bellmunt o Martorell o algun exemplar de plata de Guadalcanal (Sevilla).




A la sala també vam poder veure la col·lecció de micromuntatges del Dr. Masoliver que va donar al museu l’any 2012 i ha permès incrementar molt el nombre d'espècies de la col·lecció.



Els minerals radioactius i els asbestos també mereixen ser destacats, ja que s’ha fet un gran esforç per complir unes estrictes mesures de seguretat prenent com exemple altres museus de l'àmbit internacional, molt mes avançats en aquest temes. 

També ens va mostrar l’exemplar tipus d’abellaïta, el primer mineral descobert a Catalunya i del qual ja en vàrem fer ressò al nostre blog (.Enllaç)

Només ens resta donar de nou les gràcies a en Marc Campeny per la magnífica visita, les seves explicacions, per fer-nos descobrir tantes coses que ens haguessin passat per alt i per respondre tan amablement a les nostres preguntes.



Cal recordar que les col·leccions de reserva del Museu Martorell no es troba obertes al públic general i que per fer-ho s’ha de concertar una visita prèviament.

Fotos: Agustí Asensi, Isabel Benet


dimecres, 29 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: PLUTÓ, EL CINTURÓ DE KUIPER I EL NÚVOL D'OORT

Quarta  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 16 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Plutó és un autèntic planeta? Neptú, el vuitè planeta, té unes perturbacions a la seva òrbita i que les varen explicar com degudes a un novè planeta i que se situaria, segons els càlculs, a 77 unitats astronòmiques (u.a.) i gran com Júpiter. Clyde Tumbaugh, des de l’observatori Percival Lowell, el 18 de febrer de 1930, mirant al cel amb el telescopi es va trobar amb un piquet que es movia i que fou interpretat com a un planeta situat a unes 50 u.a. i de massa molt petita (després s’ha comprovat que era més petit que la nostra Lluna) i que fou anomenat Plutó.


Encara, però, hi ha qui pensa que existeix un planeta X. Plutó necessita de telescopi per a ser observat i no es pot veure a ull nu. El 1932, l’estonià Ernts Öpik va afirmar que dit planeta X, en realitat, es tractaria d’ un conjunt d’astres molts petits. Plutó es va  veure que no era com els altres planetes. Es trobava fora del pla de l’eclíptica i està a uns 20º d’inclinació respecte de dit pla. Els vuit planetes tenen òrbites quasi circulars, mentre que la de Plutó és molt el·líptica. El 1986 va passar més a prop del Sol que Neptú.


El nom de Plutó és un que es va buscar que coincidís amb les inicials del fundador de l’observatori Percival Lowell “PL”, i per això es va triar “PLutó” Com anècdota, aquells anys Walt Disney va crear un dels seus personatges, un gos, i l’anomenà igual.


El 1950 Jan Oort, holandès, va afirmar que per força hi havia d’haver més astres més enllà de Plutó, fet que explicaria l’existència dels cometes. Gerard Kuiper estudia en detall aquesta idea i finalment és acceptada per tothom. Però com que hi ha cometes que són periòdics (com ara Halley cada 75 anys), hi hauria d’haver un cinturó de cometes periòdics més proper d’un que altre que no ho són. El 1980, l’uruguaià Julio Fernández, en un article, demostra amb càlculs l’existència de dos cinturons de cometes.


Kenneth Edgeworth parla d’astres transneptunians. El 1992 es troben els primers astres més enllà de Plutó. Avui dia, se suposa que n’hi ha molts milers, però no arriben a la mida d’un planeta i que estan formats per glaç, com era el Sistema Solar quan es va formar. Els americans volgueren estudiar aquests astres enviant la nau New Horizons que va trigar 9 anys en arribar a Plutó. Abans que hi anés, ja s’havien trobat objectes que eren autèntics astres esfèrics. El primer fou el 2002 Quaoar, el 2004 Sedna, el 2005 Eris, Makemake i Haumea, esfèrics com Plutó.



Plutó té cinc satèl·lits. El primer, Caront, es va descobrir el 1979 i que era el 12% de la massa del planeta. Ara s’ha comprovat que formen un planeta doble i que Caront sempre mostra la mateixa cara a Plutó. El 2005 se li troben dos satèl·lits més Nyx i Hidra (inicials de New Horizons). El 2011 i 2012 detecten Kerberos i Styx (mons infernals Cerber i Estígia). Un cop va sortir de la Terra, la New Horizons va arribar a Mart, seguí cap el cinturó d’asteroides en direcció a Júpiter, després Urà i el 2013 arribà a Neptú. En aquell moment va prendre la fotografia més exacta de Caront. El 14 de juliol de 2015, a les 11 h 48 minuts  ja estava a la mínima proximitat de Plutó, 12.000 km de la seva superfície.


Va fer una munió de fotografies, les quals havien estat programades prèviament, observacions diverses i dades atmosfèriques. D’aquestes dades se n’han enviat durant setze mesos. Un cop passat Plutó  segueix la seva exploració a astres situats més enllà. A la superfície de Plutó hi ha com fluxos de gel. William McKinnon els ha interpretat com a glaceres de nitrogen i gas que forma llacs i oceans (a -210ºC). A sota hi hauria aigua glaçada amb regions remodificades. 

L’atmosfera és molt tènue i forma una mena d’halo, amb una capa poc densa de 50 km i altre encara menys densa fins a 300 km de la superfície. No es comprèn com una part el nord està glaçada i l’altra és gasosa. A la naturalesa cada vegada se li descobreixen fets que s’han d’estudiar més i que són obra de Déu. El gran misteri és perquè els satèl·lits i Plutó no s’assemblen gens entre ells. Les taques de la superfície de Plutó no se sap què són.


Tenia raó Oort en dir que hi ha astres més enllà del cinturó de Kuiper (que es troba a la distància que se suposa entre 30 i 200 u.a.). El cinturó de Kuiper s’acaba a l’anomenat “penya-segat”, però el núvol d’Oort comença més enllà i començaria a 200 u.a. i podria estendre’s fins a 2000 u.a. o més. El cinturó de Kuiper tindria forma toroïdal (és a dir, de pneumàtic), mentre que el núvol d’Oort seria esfèric. L’explicació de la seva existència seria que els astres que els componen són diferents.

Sedna, astre del cinturó de Kuiper, estaria molt lluny i potser, en realitat, seria un dels primers astres del núvol d’Oort. Recentment, se n’han trobat tres més que no tenen nom. La New Horizons ha de passar prop d’ells el 2018 i prop del 2014N59 segurament a principis de 2019. En realitat en aquesta zona hi ha poca densitat d’objectes, estan molt distanciats entre ells. Tots aquests astres giren en el sentit que ho fan els planetes.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

divendres, 24 de novembre de 2017

Mn. Francesc Nicolau: SONDES ESPACIALS ENS HAN PROPORCIONAT NOUS CONEIXEMENTS DEL SISTEMA SOLAR

Tercera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 9 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

En aquesta conferència es donarà una idea molt genèrica de la gran quantitat de sondes espacials llençades a l’espai per a la investigació. Com es deia a la passada conferència, a Mart n’havien enviat 39. La NASA americana i la ESA europea són les dues principals agències que envien sondes. De vegades han treballat juntes en determinats projectes, però treballen separadament. Parlarem de deu sondes:

1)- Malgrat existir-ne d’anteriors, aquí començarem amb els Voyagers de la NASA. El primer fou llençat l’agost de 1977 i el segon al setembre del mateix any. El seu objectiu era arribar als confins del sistema solar. El primer va costar 250 milions de dòlars i el segon 815 milions. Els dos Voyager arribaren cap el 1990 a dits confins. Del segon es va perdre el contacte el 2010, però del primer encara es reben dades, i se li calcula una vida fins al 2025. La seva velocitat ara és d’uns 68.000 km/hora (trigarà uns 70.000 anys per arribar a l’estrella més propera).


2)- Es remarcable el telescopi espacial Hubble (anomenat així en honor de l’astrònom homònim) per la gran quantitat de fotografies d’alta qualitat enviades. Fou una col·laboració entre Amèrica i Europa i va costar 2.500 milions de dòlars el 1990. El 1993 s’hi va enviar una missió tripulada per tal de realitzar unes reparacions; i després en vingueren d’altres la darrera ha estat el 2009 per ampliar els aparells d’observació. Triga uns 95 minuts en donar una volta completa a la Terra.



3)- La sonda Cassini-Huygens fou creada per investigar els satèl·lits de Saturn (de Tità sobretot). La informació enviada serà tractada de manera específica en una futura conferència del proper cicle.

4)- La sonda Rosetta amb el seu mòdul Philae que es va fer per “aterrar” a la superfície d’un cometa. La Rosetta tenia uns 12 metres de llarg i pesava unes tres tones. L’any 2004 la van posar en òrbita i va trigar 10 anys en arribar des de la Terra al cometa 67/P Txurionov-Geranisenko. Un cometa és una bola de gel bruta, és a dir , que el seu component principal és aigua amb partícules sòlides. El significat de 67/P, és el de ser el cometa número 67 dels periòdics i d’aquí la lletra “P”. Està pràcticament gastat, amb molt poca aigua. Vist, sembla que haguessin xocat dos objectes, el que explicaria la seva forma de cacauet. A la seva part sòlida intervindrien compostos orgànics del carboni, com ara aminoàcids. Els cometes es troben en els anomenats cinturó de Kuiper i núvol d’Oort. De vegades s’inestabilitzen i cauen cap el Sol.


Perquè Philae “aterrés” és va calcular de manera molt precisa. Però, en caure, va rebotar dos cops, alguns amb una duració d’unes tres hores. Al lloc on va anar a parar estava a les fosques i el Sol no va proporcionar energia als aparells d’investigació, a més de quedar inclinada al damunt de dues de les seves tres potes. Al no rebre l’energia del Sol, en 53 hores s’esgotaren les seves bateries.


El mostratge que va realitzar encara no s’ha analitzat del tot. Segons les dades de Philae, l’aigua terrestre no és la mateixa que la dels cometes. Ha trobat molts compostos amb oxigen. També uns 18 pous a la seva superfície. La Rosetta ha anat orbitant i enviat nombroses imatges de detall. La seva missió ha durat un total de 12 anys. Finalment, s’ha estavellat a la superfície de 67/P, caient a una velocitat de 3 km/h, amb moltes fotografies i no gaire lluny de Philae.


5)- La sonda Messenger va ser la primera de la NASA per investigar Mercuri, planeta sense atmosfera, i veure el seu terra; també, estudiar el camp magnètic. Ha orbitat unes 5000 voltes i ha pres 54.000 fotografies, permetent el coneixement exhaustiu de la seva superfície. El dia mercurià  dura 176 dies terrestres, i gira al voltant del Sol en 98 dies, o sia, que l’any mercurià dura mig dia mercurià. La temperatura arriba als 700º C de cara al Sol, però la seva nit assoleix -300º C. El camp magnètic no arriba a 3 mil·lèsimes de gauss i està desplaçat del pol. Les planes mercurianes són d’origen volcànic, formades en els orígens  de la història del planeta. La temperatura original no va ser alta, ja que s’hi veuen metalls que s’han conservat de la manera que es troben si haguessin patit temperatures altíssimes. A la superfície també hi ha fondalades, també formades en el decurs del volcanisme.

6)- La “New Horizons” va costar 700 milions de dòlars. Va estudiar els quatre satel·lits que té Plutó a més de Caront, tots ells de molt petita mida.

7 i 8)- NASA i ESA van enviar altres telescopis. Hi ha astres que emeten ones calòriques en comptes de llum i aquest és el motiu d’observació d’aquests aparells posats en òrbita: el Kepler (americà) i el Herschel (europeu). Això permet observar estrelles i planetes molt allunyats. El Herschel va costar 300 milions d’euros, amb uns brillants resultats.


9)- La sonda Lisa-Pathfinder és una nau europea que es manté a l’anomenat punt de Lagrange. Des d’aquí pot detectar ones gravitacionals que es produeixen en xocar dos astres de gran massa.


10)- Osiris Rex, de la NASA, vol investigar l’asteroide Bennu. Va ser llençada el nou de setembre de 2016 i encara hi ha d’arribar, i no ho farà abans de 2020; desprès, tornaria a la Terra. Bennu va ser descobert fa pocs anys i té un diàmetre d’uns 500 metres. Podria passar molt a prop nostre cap el 2035 (si es desviés de l’òrbita calculada podria caure al damunt de la Terra).

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2017

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Saló Internacional de minerals, fòssils i joieria Expominer. El primer que he notat només arribar, és que segueix la pèrdua d'expositors. No obstant això, igual que la darrere edició, no m'ha defraudat, hi havia molta varietat per escollir. A més dels minerals, fòssils i bijuteria, també publicacions, aparells, microscopis, llums, estris per netejar i polir, etc.



Per començar, amb minerals de l’estranger, el bon material de la mina Stari Trg de la clàssica localitat de Trepca, Kosovo: calcita, esfalerita, pirita, pirrotina, boulangerita i, fins i tot, els menys freqüents fosfats com la vivianita. També vam poder veure bones morganites (varietat de beril), granats, dewindtita amb uranòfana i  grandidierita de Madagascar.


Abundant material, molt acolorit i estètic, de l'Índia: heulandita, fluorapofil·lita, okenita, prehnita, però entre el que s'havia de saber escollir, ja que quasi tots els exemplars, tenien algun toc. Sembla, la poca cura al moment d'extreure'ls o transportar-los és un problema molt estès i això recau negativament en la qualitat dels exemplars, tot i això destacaven alguna calcita molt transparent i algunes amb inclusions d'okenita. També hi havia material del Pakistan, amb un bon assortit de minerals alpins: anatasa, brookita de molt bona mida i també de les noves brucites grogues botrioïdals.


Vam poder gaudir de clàssics com alguna cornetita de la RD del Congo, rodocrosita de Sud-àfrica, vivianita de Crimea, o algun exemplar d’andorita de Bolívia en matriu, cosa molt difícil de trobar, kämmererita de Turquia, langita d'Eslovàquia, estilbita d'Islàndia...



Pel que fa a novetats hi havia les recentment vingudes de Munic i fins i tot alguna estrena; corkita amb plumbogummita de la mina Serra da Mina, Portugal; fluorapatita dins de nòduls de Prehnita, de l’àrea d’Imilchil, Marroc; jouravskita amb xonotlita de la mina N'Chwaning III, Sud-àfrica; lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic; escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marroc; roweita amb olshanskyïta, wurtzita i andradita de la mina Shijiangshan, Mongòlia Interior, Xina; or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia, i un llarg etcètera.



Lepidolita pseudomòrfica d'elbaïta de la mina Naipa, Moçambic

Escorodita amb karibibita de la mina Oumlil, Bou Azzer, Marr

Or del municipi Vetas, departament Santander, Colòmbia
Es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, entre elles, una part, de la d'en Lluís Daunis, conegut col·leccionista i buscador barceloní, amb molts exemplars no exposats abans ni a Santa Maria de les Mines / Munic...  i ara per primera vegada a Catalunya amb diversos exemplars quars, albita, microclina i almandina, Viladrau; barites d'Osor, plata de la mina Balcoll de l'any 1928, quars amb clorita de Llavorsí i quarsos de Sallent de Gallego de mides XXL i que sens dubte van despertar molta admiració.

Barita, Osor, Girona

Plata de la mina Balcoll de l'any 1928
També hi havien exemplars de la poc coneguda col·lecció d'Alain Martaud, de la zona de La Unión on va treballar-hi molts anys.


De clàssics calia destacar alguns bons lots d'esfalerites d'Aliva, fluorites de Berbes, mimetita de Tharsis, un lot de Jacints de Compostela (varietat del quars) d'una altra localitat emblemàtica com es Xella, pirolusita amb romanechita de la mina Haiti, Llano del Beal, Múrcia... i unes menys vistes boleïtes de Cabo de Palos, Cartagena que van tenir molt d'èxit.



Pels amants del mineral català destacar els rútils de Tremp, escorodita de Prullans, arsenopirita del Pirineu lleidatà, acantita, galena, annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí, i les ja més conegudes i clàssiques, epidotes i axinites de Tremp, Lleida, microclina i quars de Sils, hidromagnesita, brucita, dipingita de Gualba o les anatases, fluorapatites i rútils i de la Val d'Aran.

Foto: Martí Rafel, Rútil, Tremp, Lleida.

                         
Només em resta donar les gràcies a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats d'aquesta nova edició d'Expominer i... fins a la propera!

Fotos:Agustí Asensi